Visca els nuvis!

He vist coses que no us creuríeu». Deu ser que em faig gran, però la reflexió del replicant de Blade runner em va assaltar l’altra tarda en plena celebració perquè no me’n fiava. El nuvi, mantejat; la núvia, també; i hissats tots dos, sense poder aixecar-se de la cadira, per un exèrcit de voluntaris com si fossin passos de Setmana Santa. Igual que diverses taules. Algun dels sogres, malgrat estar carregat d’anys, tampoc es va deslliurar de complir –tot i que de manera involuntària– el somni de volar. I abans fins i tot d’acabar-se el dinar, amb tovallons al vent i corbates reconvertides en cintes del cabell, l’excés d’entusiasme ja havia deixat KO alguns –i algunes– comensals.

Fa anys que no assistia a un casament. L’últim havia estat abans de la pandèmia i és possible que el pas per aquell forat negre del qual, afortunadament, ja hem sortit ens hagi deixat com a herència unes ganes ferotges de gaudir dels bons moments. És veritat que aquell dia eren majoria els convidats d’uns trenta anys i això suma molt a la causa del desgavell, però tampoc vaig advertir grans diferències entre les altres franges d’edat, ni per dalt ni per baix.

Tocava emborratxar-se de felicitat i això no es negocia. Carpe diem. Em va semblar un miracle que durant més de 10 hores s’esfumessin, com per art de màgia, els elements d’aquesta esbroncada perpètua en la qual ens estem acostumant a viure. Vaig arribar a pensar que aquests casaments 2.0, transmesos gairebé en directe per Instagram, exerceixen una mena d’encanteri per reconciliar-nos amb el millor de la vida. Però ja se sap que l’alegria dura poc a casa del pobre, en aquest cas de l’ingenu. Quan encara em recuperava de la sobredosi de festa, algú em va explicar que en un altre casament –aquest per l’església–, a 600 quilòmetres de distància, havia sonat l’himne nacional durant la comunió; i que un dels testimonis –també d’uns trenta anys– va demanar a Déu, des del púlpit, que ens protegeixi dels enemics d’Espanya. O sigui que la màgia no és igual a tot arreu, va per barris. Però com que contra gustos no hi ha disputes, que cadascú es casi o es descasi com vulgui. Visca els nuvis!