Mòbils a les escoles

L’autonomia dels centres educatius és un dels fonaments d’un bon sistema, i està present en gairebé tots els models de països que tenen èxit en la formació dels joves. Però l’autonomia ha de servir per adaptar a les característiques locals o del barri les característiques de l’oferta educativa que hi poden tenir a veure. En canvi, en tot aquells aspectes formatius que són idèntics arreu, l’autonomia no només no té cap utilitat, sinó que pot ser un inconvenient. Es el cas de la política en relació amb els mòbils. Creix un clam de famílies que demanen ajuda per aconseguir que deixar el seu fill sense mòbil en el moment que, als 12, fan el pas d el’escola a l’institut, no signifiqui un trauma personal ni una batalla campal familiar. Abunden les opinions d’experts que demanen que es protegeixi els adolescents de la sobreexposició al mòbil. Tot això és comú a qualsevol centre, des del capdamunt del Pirineu fins a qualsevol barri metropolità de Barcelona. Deixar aquest assumpte en mans dels directors dels centres és carregar-los una responsabilitat que no els correspon. És la Generalitat qui ha de consultar els experts, establir un criteri i fer-lo aplicar. I si té seny posarà límits estrictes al mòbil, segur.