Quan ferir l’estiueig és matar el poble

Durant la campanya electoral, un botiguer li va dir a l’alcalde d’un poble de la Costa Brava: «Tu governes deu mil persones durant tres mesos i cinc-centes la resta de l’any». Els que fan la diferència són estiuejants, molts dels quals lloguen apartaments turístics, la immensa majoria dels quals haurien de deixar de ser-ho, d’acord amb un recent decret del Govern. La principal font d’ingressos del municipi patiria de valent.

Temps era temps les famílies es dedicaven a la pesca, la vinya i l’olivera, amb uns quants horts a la riera; la confraria de pescadors era potent i exemplar, i la venda de vi, oli i salaó d’anxova aportava diners i vida. Però la sobreexplotació del mar va anar reduint les captures i els joves van deixar d’enfilar-se per les feixes costerudes quan va aparèixer una alternativa: el turisme. Abans que s’alcessin els blocs nous d’apartaments, ja les cases baixetes de pescadors i pagesos havien guanyat altura amb uns quants pisos per llogar-los als estiuejants. Tot i la nova font d’activitat econòmica, en el darrer mig segle el cens d’habitants ha crescut menys que la mitjana de Catalunya; sense l’estiueig el més probable hauria estat un tràgic despoblament.

L’alcalde ha posat el crit al cel perquè el decret del Govern català desactivaria el 84% dels apartaments que es lloguen per mesos o quinzenes. Com que té un cert pes a dins de Junts, segurament els diputats del seu partit li recolliran els arguments quan la norma s’hagi de validar al Parlament; de fet, tots els catalans que viuen de fer l’agost a l’agost estaran pendents de les modulacions que s’introdueixin durant la tramitació. El turisme és una font de riquesa inestable, de sous baixos i tensions immobiliàries, però no es pot desmuntar sense oferir-li alternatives sòlides. ¿O potser el Govern portarà una fàbrica al poble, amb desenes de llocs de treball?

A la botiga, la mestressa d’una agència es queixa: «Com dic als propietaris que no podran llogar més el pis?» Vinga, Govern, torna-t’ho a mirar.