El raret de la classe

Mama, què fas? -Xatejo amb milers de pares per decidir entre tots que els petits no heu de tenir mòbil fins als 16 anys.

–Per què?

–Perquè no controleu, perdeu el dia al mòbil, a les xarxes i, a més, així no seràs la rara, perquè si fos per mi, no et donaria mòbil fins als 18.

–Ah, doncs suposo que gràcies, mama. Jugues amb mi una estona?

–...

–Mama?

–Espera, que estic amb el xat aquest.

–Filla, no et sembla que us esteu passant els pares? Us falta una mica de mà dura: si no vols que tingui mòbil, no el té i ja està. No n’hi ha per a tant, sobreviurà. A més, s’han d’espavilar, que els porteu amb cotó fluix. Això, o bé l’eduques i pactes amb ella unes normes, que es faci responsable.

–Bé, si ho fem com ho fèieu vosaltres... ni pactes ni res. I ser la rara no era gens agradable, mama, t’ho asseguro. Quan encara no em deixàveu sortir i tots els altres podien, em vaig quedar bastant al marge.

–I no t’ha passat res, estimada, ets aquí.

No sé a quantes cases podria reproduir-se aquesta conversa entre dones de tres generacions sobre com ser pares, com ser fills i els traumes que acumulem, però temo que en moltes.

Avui ja estem gairebé convençuts que, en un futur pròxim, serà estrany veure els xavals d’11 anys a les xarxes socials, no obstant ara lluitem per revertir un hàbit que manté captiva la ment dels adolescents. Alhora, hem d’admetre que els de la generació del mig estem aprofitant el propòsit per amagar dues característiques molt particulars de la manera de ser pares avui: que nosaltres també estem enganxats al mòbil i que, quan l’educació familiar no coincideix amb els corrents socials, tendim a cedir abans del que ho feien els nostres pares per temor que els nostres fills es converteixin en els rars de la classe. Necessitem el grup. Potser això vagi de la mà del que vam veure i vam patir de petits, aquelles coses de nens de llavors que avui anomenem bullying i sabem que poden tenir conseqüències terribles.