Ja feia més de tres anys que l’antiga Bodega Andaluza de la Via de Sant Ignasi havia abaixat la persiana, i no obstant això, el local restava allà i un podia pensar que potser estava tancat per reformes. Però aquesta setmana, després d’haver estat tapiat per motius de seguretat en haver-se detectat problemes estructurals a l’edifici, el seu aspecte d’abandó no mostra cap dubte: la Bodega Andaluza (pronunciïs Bodega Andalusa) ja és un record per sempre.

Quan l’any 2017 el Galdric Sala i el Josep Renalias van publicar la seva particular Història de Manresa explicada als infants de 30 anys, o més, en aquella miscel·lània de llocs comuns per als «madurets» d’aquesta ciutat, no es van oblidar d’incloure-hi la Bodega Andaluza. Per als infants manresans que llavors ja teníem «30 anys, o més», la Bodega era un punt cardinal en la nostra geografia particular. Molt més que un bar. Una mostra de la seva rellevància la podríem trobar en la carta que va escriure a Regió7 el març del 2011 l’estudiós manresà Francesc Villegas, sortint al pas d’algunes informacions imprecises que s’havien publicat sobre la història d’aquell local. Per ell vam saber que la Bodega Andaluza va ser fundada el 1945 pels seus sogres, Josefa Bayona i Valentí Servitja, que van mantenir el negoci fins que el 1971 el van traspassar a un cafeter de Guardiola de Berguedà. No va ser fins més tard, a finals dels 70, quan el van agafar la família Dorado, que el van regentar fins al seu tancament.

Els de la meva generació encara recordem veure-hi darrere la barra els pares Dorado-Rosado, i més tard els seus fills, dos d’ells malauradament traspassats. Però la persona que va imprimir caràcter a la Bodega Andaluza va ser l’Antonio, el fill gran. La Bodega era ell, les seves racions gegants d’escopinyes (pronunciïs berberetxos) i l’ambient que hi va saber crear. Un ambient presidit per «la diversitat» i la «multiculturalitat», quan aquestes paraules encara no es feien servir, i que incloïa entre la seva pintoresca i variada clientela els militants d’Esquerra Republicana que tenien en aquell bar el seu segon local social.

L’any 2012, per desavinences familiars, l’Antonio va emigrar i va fer-se càrrec del Bar Jorsus, a la carretera de Vic, on va traslladar l’esperit de la Bodega. Fins a l’estiu de l’any passat, quan va plegar sobtadament, tot i que per edat ja li tocava. El dia que l’Antonio –bella persona, generós i estimat amic– va tancar el Jorsus va ser quan de debò la Bodega Andaluza va passar a la història.