El sextant és un instrument concebut per calcular distàncies i orientar-nos en la navegació. Miquel-Lluís Muntané hi recorre per al títol del seu llibre més recent, L’ull i el sextant, on retrobem la mirada lúcida i reflexiva d’un dels nostres escriptors millors i més complets. El volum, l’encapçala un pròleg brillant i incisiu del poeta i professor Jordi Virallonga, on anota: «la poesia de Miquel-Lluís Muntané s’assembla molt a ell mateix: una poesia serena, descriptiva, honesta, rigorosa, una poesia que celebra però no embogeix». Virallonga ho refermarà més endavant referint-se també a «l’austeritat vitalista» i a «un essencialisme de profunditat humanista» dins l’obra de Muntané, que estructura el llibre en un seguit d’agrupacions de tres poemes (Remor de fons, Magnituds, Els hiverns benignes, De la crueltat,...), tot i que la primera, Mans, conté una seqüència de cinc poemes i el darrer conjunt, Corxeres, és de dos poemes.

El treball formal que hi fa Miquel-Lluís Muntané és arreu exquisit i l’alè i el ritme de cada text són nítids i precisos, amb una partitura sonora que copsem clarament des de l’inici. Al final del llibre, Muntané ha inclòs diversos poemes que no estan reunits sota un mateix títol. Entre aquests darrers n’hi ha un, Divisa, on Muntané expressa la seva manera d’entendre la vida. Comença així: «Comprendre l’idioma de la pell», tota una invocació a la sensualitat i la tendresa, i acaba amb aquests versos, que constitueixen una veritable declaració d’intencions: «Llevar-se reposat i, sobretot,/ saber que no hi ha aposta sense risc». L’ull i el sextant té un aire contemplatiu i sapiencial, que es nodreix d’una observació atenta del món i d’un judici crític, amarat sovint d’ironia, però sempre lluny de la indiferència, la crueltat o la violència. Ja el primer poema, Introit, és prou representatiu de l’esperit que tenyeix l’obra. Ens hi parla de «la remor/ de les aigües profundes del temps» i es tanca així: «Quan vas veure la vida en uns ulls/ vas aprendre que sí, que és el foc». A la sèrie de poemes de Mans, Muntané, que, com he assenyalat, és un poeta de pensament, apunta: «En un mirall hi cap tota la vida». I a Remor de fons, sempre a la cerca de la consciència última: «hi ha veus inscrites al moll dels sentits que han desafiat el temps i s’han fet basament on alçar-nos la casa». A Els hiverns benignes ens diu: «El passat és la nau on viatgen els somnis», a De la crueltat: «Naveguem amb l’escotilla closa per esquivar el vertigen», a Perfil de dona en clarobscur: «El prodigi s’escriu amb paraules senzilles/ i és amb gestos petits que aprenem la grandesa» i, ja cap a l’acabament del llibre, a El rellotger de Hillgate, Muntané conclou: «i entendre el temps és l’art per excel·lència». Però l’anhel de saber no impedeix, ben al contrari, la ironia, el misteri i el símbol, que enriqueixen poderosament el llenguatge literari de Muntané, aportant-li capes de lectura i de sentit.