Si un ajuntament gasta vint mil euros en l’enllumenat nadalenc d’una ciutat de vuitanta mil habitants li quedarà més aviat modest i serà criticat pels qui admiren el devessall luxuriós de Vigo i la cucurulla gegant de Badalona. «Fem pena», diran uns crítics. «No sembla Nadal», es queixaran uns altres. «La gent deprimida no compra», es lamentaran els comerciants. «El poc que fan es queda al centre», protestaran els barris.

Si l’ajuntament decideix fer cas de les expressions de malestar i d’un any per altre multiplica la despesa per cinc, les invectives li vindran per la banda contrària. «És un malbaratament absurd que només fomenta la versió més consumista de les festes» podria ser un resum de l’argumentari. Sortiran a passejar el canvi climàtic, les necessitats socials desateses i fins i tot el veritable esperit del Nadal, amb estrofa de Salvat Papasseit incorporada.

Si l’ajuntament es mostra sensible a aquestes opinions i torna a l’austeritat, es repetiran les queixes descrites en el primer paràgraf. I si en acabat torna a expandir la despesa, es reiteraran les del segon. Al cap dels quatre anys de mandat, a raó de dues anades i tornades, els tindrà a tots enfadats, perquè cap no recordarà les vegades que li van donar la raó; només quan li van negar.

I si opta per quedar-se clavat a mig camí, millorant la lluminària però no gaire, tothom es mostrarà decebut encara que per raons contràries. Uns diran que se n’està fent un gra massa i els altres que no n’hi ha ni per començar. Uns afirmaran que s’assassina el planeta i els altres que s’assassina el comerç. Tot al mateix temps. Només es posaran d’acord per apedregar l’alcalde si se li acut de proposar que cada botiguer il·lumini la seva botiga i cada veí el seu balcó. Llavors uns i altres, i també els que no piulaven, clamaran contra la deixadesa de funcions i la manca de lideratge del consistori.

Conclusió: si vol viure tranquil no es fiqui en un ajuntament. I si de totes maneres ho fa, no digui que no l’han avisat.