Viure a casa, o com a casa

Vull viure a casa, aquest és el títol d’un llibre que reflecteix els patiments i els entrebancs que han de superar persones com la Remedios, que, malgrat tenir una edat avançada, prefereixen viure en un entorn familiar. L’opció de viure a casa, o com a casa, és la que ha agafat més força en els darrers anys entre el col·lectiu de la gent gran perquè el model de residències que es va instaurar arreu no respon a les necessitats actuals. El Vull viure a casa és un llibre, però també és una de les grans causes per la qual treballen grups com la Comunitat de Sant Egidi, així com altres col·lectius i persones que consideren que l’atenció a les nostres persones grans pot ser més eficient i humana sense haver de marxar d’un nucli petit i acollidor.

Durant i després de la pandèmia es repeteixen les queixes i denúncies a residències per part de familiars d’usuaris i dels propis professionals que hi treballen. A vegades es dirigeixen a les institucions autonòmiques, que són les que marquen les polítiques socials i de salut. També són diana del malestar les mateixes treballadores dels equipaments, sovint la darrera de les baules d’una cadena complexa que incorpora molts components econòmics, com si es tractés d’una fàbrica de cotxes o de teixits. El recursos humans i econòmics són limitats, però la nostra societat ha de decidir on prioritzar posar els diners públics. Tothom, o gairebé tothom, sap que els convenis laborals que s’apliquen als qui treballen a les residències no són els desitjables, com si no es tractés d’una feina rellevant. Els gestors dels equipaments socials tenen marges reduïts d’actuació perquè és l’administració pública qui fixa els barems econòmics per a les places concertades. Al final, doncs, són els representants de les urnes els que tenen la paella pel mànec.

La nova realitat fa que les residències, tal com han estat pensades en les darreres dècades, hagin de fer un gir. Si a casa, o com a casa, és impossible pel nivell de dependència de l’usuari, les residències hauran de ser assistides, amb més cures, i amb un pes més rellevant dels professionals de la medicina i de la infermeria. Passar els darrers anys a casa, o com a casa, significa més recursos per a l’atenció domiciliària. Ha costat, però ho comencen a entendre les institucions que, a partir de la pandèmia, també ja veuen més clar que les unitats de convivència residencials han de ser més petites per temes sanitaris i humanitaris.

La descoordinació de serveis de salut i socials hi té molt a veure en l’atenció integral a les persones grans. La pandèmia, en ple caos, va servir perquè el Departament de Salut fiqués el nas a les residències, la majoria concertades, i que formalment estan sota la tutela del Departament de Drets Socials. Un pas, dels molts que encara cal donar perquè els serveis siguin mancomunats. Els usuaris, els seus familiars i, fins i tot, els mateixos professionals han de passar el calvari del desgavell institucional que s’arrossega durant dècades. Les finestretes úniques, a l’hora de la veritat, no existeixen.

Les persones grans es mereixen que les administracions els ofereixin, sense obligar, un servei obert a la carta. El dret a decidir ha de poder-se exercir a qualsevol edat. I si no es respecta, és edatisme, una nova paraula que, des de fa pocs dies, ja contempla el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans i que és la discriminació per raó d’edat. Ara per ara, no tothom pot fer realitat el seu desig de viure a casa, o com a casa. Si algú vol aprofundir en la història de la Remedios, la que va lluitar per viure a casa, que compri el llibre, editat per Parcir i escrit per Montserrat Vilaseca.