La setmana passada, representants del FERA (Fòrum d’Entitats per la Reforma de l’Administració), entre els quals un servidor, vam presentar al Parlament de Catalunya les nostres propostes per transformar l’administració pública.

El FERA el componen des de col·legis professionals –els d’economistes, de politòlegs i sociòlegs i d’enginyers industrials– fins a organitzacions empresarials –Cambra de Comerç de Barcelona i Cecot– i socials –Taula del Tercer Sector Social–, passant per entitats de directius i treballadors públics –Club de Direcció Pública d’ESADE, Associació Catalana de Gestió Pública– o privats –Associació Catalana de Professionals. És una mostra qualificada, doncs, de la societat civil catalana.

Des del FERA plantejàvem tres coses als diputats. La primera: advertíem que no anem bé. Tots els indicadors (tant els de percepcions com els «fets», i tant si són en valors absoluts com si ens comparem amb Europa o fins i tot amb algunes autonomies espanyoles) alerten que quedem lluny de l’ideal i que estem a la cua en els rànquings.

Segona cosa que denunciàvem: la reforma de l’administració no és només convenient i oportuna, sinó imprescindible i urgent, ja que una bona administració és condició necessària per tenir un país amb qualitat de vida, competitiu i on els ciutadans puguin exercir plenament els seus drets (des del dret a una bona educació o a la salut fins a l’accés a les ajudes socials o a emprendre).

Finalment, fèiem una vuitantena de propostes de canvi (que podeu trobar a http://www.fera.cat) i prioritzàvem 6 grans eixos d’actuació. Demanàvem una reorganització a fons del món públic (separant el nivell polític –les conselleries, en el cas de la Generalitat– del de la gestió –agències executives–), i que es posessin directius públics professionals al davant dels ens de gestió. També instàvem a desburocratitzar i simplificar normatives i procediments, a avaluar tant les polítiques i programes com el rendiment dels treballadors públics –no es pot gestionar allò que no es mesura–, i a apostar decididament per la transparència i la lluita contra la corrupció. Finalment, reclamàvem més i millor col·laboració publicoprivada (incloent el privat no lucratiu), perquè l’administració ja no pot fer-s’ho tot sola ni seria bo que no aprofités la creativitat i les energies que hi ha al país, però també ha d’aprendre a gestionar a través de tercers.

Amb aquests tipus de canvis, les administracions poden ser motors de país, en lloc del llast que sovint suposen ara. Però això requereix prioritzar d’una vegada la reforma a fons del món públic, i si els governs i els grups parlamentaris no tenen una mínima visió estratègica de futur, sentit d’estat per arribar a acords, i valentia per vèncer els obstacles, no ens en sortirem. Aleshores, més d’hora que tard, la gent –els ciutadans, les associacions, les empreses...– acabaran revoltant-se, oimés quan la conjuntura dels propers anys encara posarà més difícil les coses.