Els que s’han quedat a casa

El turisme d’interior recupera xifres precovid i la carretera, les cues». Ho deia dijous un titular d’aquest diari. Però, de fet, amb alguna diferència en el redactat, la frase podia haver estat treta de qualsevol altre. Un macropont com aquest no es dona cada any i, quan passa, molta gent ho aprofita com si no hi hagués un demà. Els 45 anys de la Constitució només els celebren els que remenen les cireres de la política i estan obligats a fer-ho, i la Puríssima Concepció, les que es diuen Immaculada. A la resta els és tan indiferent com l’11 de setembre, l’1 de maig o la festa de la Llum. Es tracta de sortir on sigui amb el mateix desfici amb què de canalla sortíem al pati quan sonava el timbre. I cremar-ho tot. Aquest any, pel que sento i el que llegeixo, la diàspora dels urbanites ha estat una cosa mai vista. La seva invasió ja no s’ha deixat sentir només als tradicionals destins turístics sinó que s’ha estès fins als racons més tranquils, aquells que per uns dies, i justament per la seva presència, deixaran de ser-ho.

Em crida l’atenció observar com totes les teles participen d’aquest fenomen com si fossin l’òrgan oficial de la patronal del turisme. Veure com obren cada informatiu amb aquelles imatges, sempre iguals, de cotxes desplaçant-se en un èxode massiu com si s’acabés el món. I comprovar com després tornen a aparèixer –també a cada informatiu– aquells models de famílies felices que t’expliquen que han escollit un destí rural, o de joves molt joves, però amb possibles, que comenten que estan a punt d’agafar un avió per anar a passar quatre dies a Atenes. Imatges totes que et donen a entendre que la gran majoria de gent d’aquest país està en moviment i que els estranys són els que no marxen. I mentre veig parlar els uns i els altres, em venen al cap els informatius de la setmana passada, quan les entrevistes les anaven a fer a un mercat i les persones que hi sortien explicaven que havien hagut de canviar l’oli d’oliva pel de gira-sol, o racionar-lo al màxim, perquè el seu pressupost no donava per a tant. O quan a les notícies parlaven sobre famílies que havien de renunciar a escalfar-se perquè no podien pagar el rebut del gas. O sobre l’índex de pobresa infantil... o sobre tanta gent que les passa magres. Després acabo pensant que en un mateix territori hi ha dos països. Ara mateix, el dels que han marxat i el dels que no s’han mogut. I posats a escollir, trio, per naturalesa, aquell dels maldecaps i les inquietuds on viuen els que s’han quedat a casa.