Pobra canalla

Per ser una setmana amb tantes festes, pont inclòs, està sent molt mogudeta: l’esquerra, una vegada més, es trenca; els resultats de PISA; discursos apocalíptics del final de la democràcia a Espanya; guerres que no acaben; preus que no deixen de pujar. Vaja, que venen ganes d’anar a viure dins d’una cova i no sortir-ne durant un llarg temps; tan llarg com el nas d’en Pinotxo, o els zeros en el compte corrent de l’amo de Twitter-X, o els mandats caducats dels jutges, o la promesa de desdoblar la C-55, millorar rodalies... Hi ha coses que fa tant i tant que es diuen i no passen que, malauradament, ja hi estem acostumats. Bé, més que acostumats en diria domesticats, resignats que les coses són com són i poc hi podem fer. Una mica això és el que fa temps que passa en el món de l’educació: el professorat alerta i crida de fa molt que les coses no funcionen. L’augment del fracàs escolar és la constatació d’un fracàs col·lectiu que les lleis no han sabut/pogut redreçar i ara ens arriba la clatellada de l’informe PISA.

Durant alguns dies l’educació tornarà a ser tema de conversa a les tertúlies i d’anàlisi, en molts casos barroeres i poc fonamentades, on una de les conclusions serà dir que calen més recursos. Segurament que en manquen, però potser caldria preguntar-nos per a què. Quines funcions, objectius han de tenir els centres educatius. Les escoles s’estan convertint en un cul de sac que han de donar resposta a totes les problemàtiques socials i això, per molts recursos que s’hi aboquin, no és possible. No podem pretendre com a societat que l’escola substitueixi la família (en el seu sentit més ampli d’espai relacional, de creixement), ni tampoc que tots els programes dels diferents departaments de la Generalitat hagin d’anar a parar dins d’una aula, perquè és aquí on hi ha els infants i joves. Així un dia els hi expliquem com posar un condó, un altre què passa si bevem, un altre la importància del reciclatge i el que convingui. Perquè aquests nens i nenes, nois i noies volem que ens escoltin, que prenguin nota de tot i que es comportin en comptes de molestar-nos a mirar on és la gent jove, per on va o per on no va. Quants practiquen algun esport? Quin accés a la cultura tenen (cinema, teatres), què llegeixen, quins espais tenen de trobada? Qui se’ls escolta?, quines condicions materials tenen?

L’exemple més paradoxal de tot plegat el tenim amb el tema dels mòbils. De nou volem que siguin els centres educatius els que eduquin en el seu ús. Són els mestres els qui compren els mòbils als nostres fills i filles?, són els mestres els qui han de vetllar què miren o no miren? En canvi, quan un mestre diu a un alumne que no pot anar a la sortida perquè no ha portat els papers d’autorització signats (per pare, mare o tutor legal), ja tenim els adults emprenyats i demanant hora al tutor perquè on s’és vist deixar la pobra criatura a casa per no emplenar un paper. Ja tenim un mestre desautoritzat i una família convençuda que ha fet el que calia fer: evitar el neguit, la frustració. Doncs l’informe PISA ens diu que els nostres joves tenen un alt índex d’ansietat i angoixa, una gran dependència de les pantalles. Dubto que tot plegat ho solucionem posant més recursos, si no sabem cap on anem. Escoltem una mica, si us plau, el professorat i l’alumnat perquè en són la solució i no pas el problema.