Una diputada i els silencis

Aurora Madaula, des del faristol de l’hemicicle del Parlament, va denunciar (sanglotant): «La violència silenciosa dels seus companys i les seves companyes». Violència masclista per suposat. És secretària (segona) de la mesa i vicepresidenta de Junts. Fa temps segueixo la seva trajectòria i em disposo fer-ne una crítica. Sobretot en presentar-se per Mollet i per Berga, on per cert no l’hem vista mai llevat d’un dia al balcó per la Patum, on es va col·locar amb calçador. Mai més. Confio que no consideri «violència escrita» el que explicaré.

Tal com afirma Laura Borràs, la seva mentora, totes dues són «filles de l’1 d’Octubre». Això significa que en plena efervescència «processista» es van apropar a Puigdemont i el van acotxar de manera recurrent en el seu pas des del Palau de la Generalitat a Waterloo. La gran proximitat amb l’exiliat els va permetre l’anhelat lloc a les llistes electorals. Borràs ben amunt, ella més avall i a cops de colze amb els convergents reconvertits. Amb Francesc de Dalmases (i Thió) configuren o configuraven la guàrdia pretesament pretoriana abans de les hores baixes de tots tres. A De Dalmases li van arribar per assetjar una amiga meva, la sotsdirectora de l’extint programa de TV3 FAQS. A l’expresidenta del Parlament per la condemna (recorreguda en segona instància) per falsedat i prevaricació. I ara a ella per acusar els seus correligionaris de masclisme violent i silent.

Els pragmàtics de Junts se la volen carregar. El sallentí David Saldoni, secretari adjunt, la vigatana Ana Erra, l’actual presidenta del Parlament, i tants altres de l’ala pragmàtica. Madaula, present a totes les festes independentistes, ha buscat sempre ser a prop de Puigdemont. A l’habitació del costat o al Consell de la República, ara desmanegat pel propi impulsor. Esbiaixada cap a una mena d’activisme feminista militant difús, més propi d’un partit d’esquerres pures com la CUP, té una gran afecció a viatjar amb càrrec a l’erari. A Escòcia (un clàssic), després a Escandinàvia o a Amèrica del Sud per trobar-se amb tota mena de col·lectius alternatius. Si no tenien pàtria pròpia, millor.

Assumir en nom del seu partit un document favorable a l’avortament a Andorra (sense consensuar-lo abans) li va suposar un crítica interna i la seva reacció victimista al meu entendre, afegida a l’error de criticar les pròpies files, i l’han posat a la diana. Els seus. Ha passat d’estar a punt de substituir la seva «jefa» a la presidència del Parlament a mostrar-li en públic (i exigir-li en privat) la porta de sortida. Algunes altres polítiques militants de partits progres s’han afanyat a fer-li costat, potser per convenciment ideològic, potser per fer més gran la crisi, l’enèsima, provocada per aquest grup d’hiperventilats. No tenen valor per trencar Junts però l’escletxa existeix i es va fent gran.

Si marxa, deixarà una expressió gramatical nova: «el silenci violent». Mai sentit. Hi ha els covards i els còmplices (entre altres), però un de violent és per posar-lo al diccionari com a nova accepció. Els silencis incomoden i són interpretables.