El p... mòbil era l’elefant a l’aula

Quan es va saber que els grans capitostos de Silicon Valley portaven els seus fills a escoles sense pantalles la mosca darrere de l’orella va començar a aletejar molt fort. Aquí estàvem immersos en la gran moguda dels llibres digitals i en l’assumpció del mòbil com a extensió anatòmica dels estudiants, un nou òrgan incorporat a l’espècie que s’havia de convertir en la clau de l’aprenentatge en l’era neodigital. Segons el discurs dominant, qui no ho veiés així era un paleolític tan obtús com la jerarquia catòlica que, el segle XVI, s’oposava a la proliferació de les impremtes perquè la publicació massiva de bíblies els robava el monopoli de la interlocució amb la paraula de Déu. Els pedagogs que s’autoproclamaven avançats ens deien que el mòbil havia de ser la nova eina educativa del nou món googuelià, i que ho seria segur. El seu discurs es va imposar i les administracions el van comprar. Molts professors callaven. Moltes famílies callaven. Molts no ho vèiem clar. Però ells eren els que hi entenien, oi? Qui érem nosaltres per portar-los la contrària? Ara la mosca ja és un elefant al mig de l’habitació i tothom l’assenyala. Els instituts que han decidit prohibir el mòbil a tot el recinte -gairebé tots a Manresa- constaten que, efectivament, els alumnes estan menys distrets, es relacionen més entre ells, juguen i hi ha menys conflictes. La Generalitat continua arrossegant els peus, i ningú no entén què espera a decidir, d’una vegada, que sigui norma a tot arreu. Hi ha massa pànic a enfrontar-se a l’arrogància de l’última tecnologia; hi ha massa por a posar un filtre crític als gurus de la darrera novetat. L’afany de modernitat és positiu, però l’adoració incondicional de l’últim invent porta sovint al patufetisme. I ens deixa a tots tontos i retratats.