Evolució i progrés

Torna aquell moment de l’any en el que tot és alegria, felicitat i bons desitjos ... o volen que ho sigui, sí o sí, per poder imposar una idea del Nadal que poc –o gairebé res– té a veure amb la que hem viscut tradicionalment. No us penseu que soc una retrògrada; estic molt a favor de que la tradició evolucioni i s’adeqüi als nous temps i a les noves maneres de veure i entendre les coses per tal de preservar-les i mantenir-ne aquells aspectes que ens aporten i ens fan millors.

Fer-nos millors. Aquesta ha estat la constant en l’evolució de l’ésser humà al llarg de la seva existència, oi? Vivim pensant que la humanitat evoluciona per ser millor i per fer un món millor quan, en realitat, el que hem estat fent des dels principis dels temps és anar-nos adaptant per tal de sobreviure.

M’hi ha fet pensar aquests dies una entrevista del paleontòleg Neil Shubin. Ell va descobrir el «Tiktaalik roseae», el primer peix amb potes que va començar a caminar damunt la terra farà uns 375 milions d’anys. En relació a aquest peix, hem fet un llarg camí. L’anàlisi de l’ADN d’aquestes restes fòssils donen moltes pistes del per què som com som i del per què hem anat desenvolupat una anatomia i uns recursos orientats a adaptar-nos al medi en unes condicions, primer orientades a la supervivència, i, amb el pas dels anys, a reduir el dia a dia de la nostra existència a la llei del mínim esforç. I això té unes conseqüències.

Neil Shubin ho explica molt bé: no vam evolucionar per passar-nos la vida asseguts, sinó per campar lliures i córrer: avui vivim en societats sedentàries lligades, amb sort, a 80 metres quadrats de vivenda, i desplaçaments motoritzats feines cada vegada més digitalitzades; la provisió d’aliments ja no depèn de la caça, sinó de tenir accés a uns lineals de supermercats assortits de productes alimentaris, alguns de qualitat qüestionable. Ens hem fet a això: a tenir-ho tot a mà, ràpid i en abundància. La tecnologia ens ha permès fer més i millor al preu d’empetitir l’ésser humà i la seva capacitat d’evolucionar com a espècie.

I això, com molt bé diu en Shubin, és adaptació pura i dura. Evolucionant, sí, però no pas progressant, i encara menys essent millors, pel que sembla. I això fa mal. Perquè l’evolució hauria d’estar al servei del progrés i centrada en potenciar tot allò que ens fa humans. Això d’anar-nos desprenent de competències i capacitats per convertir-les en màquines, dispositius, codis i algoritmes ens pot aportar millores immediates, però des de la perspectiva de la història dels temps, ens despulla progressivament i ens debilita.

Estem abandonant tot allò que és essencial, estem debilitant el vincle de l’home amb la terra i ens entestem a ignorar que hi ha lleis universals que, tard o d’hora, ens recordaran qui ens dona permís per seguir vivint: un planeta cada cop més explotat que camina cap al col·lapse, mentre l’ésser humà continua fent-se l’orni.

Comença a ser hora de treure els ulls de les pantalles i dels dispositius digitals per alçar la vista i veure el món què tenim al davant. Cadascun de nosaltres. I actuar en conseqüència. No hem d’esperar a que ens arribin acords mundials per revertir el canvi climàtic, no ens han de dir quins hàbits de vida hem d’adoptar per garantir la nostra salut i el nostre benestar; sabem sobradament que l’home ha de viure com a home i reconèixer-se com a tal.

Això suposa un esforç i prendre consciència del fet que tot té un límit i que és perillós traspassar-lo. Evolució sí, però amb progrés. Per a tothom, si pot ser. Em quedo amb aquest desig de Nadal que m’atreveixo a compartir amb tots vosaltres.