La Superlliga europea de futbol: tres nivells d'anàlisi

Demà farà una setmana de la històrica sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre el cas de la Superlliga europea contra la UEFA, que canviarà el paradigma del futbol a mig termini. Des de llavors, les reaccions i les valoracions han estat múltiples, interessades i contradictòries. La sentència es pot analitzar des de tres nivells distints.

En un primer nivell, hi ha els efectes a curt termini de la decisió del TJUE. Hi ha dues conseqüències majors: primerament, els clubs promotors no podran ser sancionats ni per les lligues a què pertanyen ni per la UEFA (i no haurien de ser perjudicats per arbitratges parcials, tampoc).

I segonament, tots els clubs de futbol europeus, i no només els qui s’han mantingut públicament ferms, han quedat en una situació de força davant dels organismes federatius domèstics i europeus que podran usar en dues direccions: 

(1) o bé per equilibrar el poder de decisió en la governança i corregir en favor dels seus interessos aspectes com el repartiment dels ingressos, la negociació dels nous contractes o el calendari competitiu, 

(2) o bé per organitzar-se i tirar endavant el projecte de Superlliga, si poden i si aquest n’era el propòsit original.

En un segon nivell, hi ha el projecte actual de competició que van presentar l’abril del 2021 els dotze clubs fundadors, dels quals només n’han quedat el FC Barcelona i el Reial Madrid, almenys públicament, i que es defensa des de l’empresa A22 i el seu CEO Bernd Reichart. És una proposta discutida i discutible.

Va començar com una competició semitancada, amb 15 clubs membres permanents i 5 de convidats, i ha evolucionat a una d’oberta de 64 equips masculins, dividits en tres categories (l’Star i la Gold amb 16 equips cadascuna i la Blue amb 32 equips), i a una de 32 equips femenins, dividits en dues categories (l’Star i la Gold, de 16 equips). No tindrien membres permanents i hi hauria ascensos i descensos al final de cada temporada. Els partits es jugarien entre setmana i la competició podria conviure amb les competicions domèstiques. Els partits es retransmetrien a través d’una nova plataforma i serien d’accés gratuït per a tots els aficionats.

L’atracció i, alhora, la seva raó de ser resideix en el fet que són els clubs, escindits del monopoli que fins a la sentència del TJUE podia exercir la UEFA, els qui en tenen la governança, gestionen els seus contractes i administren i reparteixen els seus ingressos i estableixen el calendari.

Ara: de la mateixa manera que el format primigeni va generar l’oposició de la UEFA, les lligues, els governs, els clubs i els aficionats, i demés, amb l’argument que era elitista i que no s’hi tenien en compte els mèrits esportius, aquest darrer format no se les ha acabat d’estalviar tampoc del tot, malgrat que no hagin estat ni tan furibundes, ni tan radicals.

Però, hi ha el cas del Girona que és prou simptomàtic: si quedés campió de la Lliga espanyola, no jugaria a la primera divisió europea sinó que entraria a la tercera. És un error de gruix, gairebé semblant al que van cometre l’abril del 2021 quan van presentar el projecte, d’una envergadura tan colossal, gairebé d’amagat i com amb por de molestar.

Podria ser que, tot i la sentència favorable, aquesta Superlliga no acabés fructificant. Hi ha un defecte que la llasta profundament i que s’aprecia nítidament quan es mira com van sorgir històricament les competicions futbolístiques i, més recentment, l’Eurolliga de bàsquet. Perquè de reticències i d’oposicions, totes en van haver de superar. Però en tots els casos, el seu èxit va ser possible perquè hi havia un tercer agent, generalment un mitjà de comunicació que les promovia amb el consens d’una majoria de clubs o bé, en el cas del bàsquet, perquè van ser les lligues professionals de clubs les que la promovien amb un mitjà de comunicació al darrere que la sostenia i li atorgava viabilitat. No és el cas d’aquest projecte i aquestes mancances són les seves febleses.

I, finalment, hi ha un tercer nivell d’anàlisi: la Superlliga com a projecte. Ha esdevingut inevitable, que no vol dir que s’hagi de realitzar perquè això depèn dels gestors del futbol. Però és inevitable des d’una anàlisi racional de l’evolució del futbol.

La transformació dels clubs en Societats Anònimes Esportives, la irrupció de les televisions privades i el futbol de pagament i el mercat comú de futbolistes creat a partir de la sentència pel cas Bosman, tot a la dècada dels 90, ha generat unes desigualtats econòmiques entre les diferents lligues europees i entre els clubs que s’han consolidat a la Lliga de Campions que ja són insalvables i incorregibles. Aquestes desigualtats han acabat per afectar decisivament i negativa l’equilibri competitiu a les lligues domèstiques i, encara que en grau més baix, també a l’europea. A mitjà i llarg termini, d'ençà que se n’han imposat i agreujat els efectes, sempre guanyen els mateixos. A totes les lligues sense excepció. I quan es perd la incertesa, que és el factor clau de l’equilibri competitiu, cau el valor de la competició i dels competidors, siguin individuals o col·lectius, i de tots els agents que hi participen.

Si s’observa l’evolució del futbol des dels seus inicis, s’entén que la Superlliga en sigui la culminació inevitable. I no només perquè hagi seguit una lògica capitalista i perquè el futbol sigui, com bé ha distingit el TJUE, una activitat eminentment econòmica. També pel fet competitiu. Arreu, les copes territorials van esdevenir nacionals, com les lligues que en van sorgir quan els clubs, necessitats de més ingressos, les van promoure per garantir-se amb més partits l’estabilitat financera que precisaven. No tots els clubs van sobreviure als canvis, ni tots van aconseguir ascendir a la categoria superior.

Així, la Copa d’Europa hauria d’haver generat una Lliga europea, a imatge i semblança del que s’havia anat originant a l’escala nacional. Però l’actual Lliga de Campions és una competició a mig fer, en el sentit que no ha deixat de ser una copa, sense acabar de ser una Lliga. La Superlliga, o com se n’hi vulgui dir, n’ha de ser el seu estadi final.