La vegueria, ara o mai

Si la independència de Catalunya fos a prop, aquest article no tindria cap mena de sentit. Però Artur Mas ha avisat que «el projecte independentista avui no té les condicions per tirar endavant», i sap de què parla. De manera que val la pena plantejar-ho: I si ERC i Junts, aprofitant que tenen agafat Pedro Sánchez per on es fa xisclar, li exigeixen la modificació del mapa provincial per poder tirar endavant unes veritables vegueries?

La llei del 2010 diu que les vegueries són organismes amb funcions semblants a les diputacions, regides per un consell elegit per un sistema a determinar. És a dir: competències, pressupost i govern electiu. Política. Però aquesta part de la llei mai no s’ha dut a la pràctica, amb l’argument que entraria en col·lisió amb les diputacions. De fet, la llei preveu que aquestes desapareguin dins d’aquelles. Però tota província ha de tenir la seva diputació, i la delimitació de les províncies és competència de l’Estat, de manera que per tirar endavant les vegueries i els seus consells, sense fer-se mal, caldria canviar el mapa provincial, i això passa per Madrid.

Per què no s’ha intentat? Doncs per la certesa d’un rebuig frontal amb l’argument que si es toca una sola província plouran reclamacions semblants de tota la península. No només Manresa vol (o volia?) ser capital. Però ara el govern Sánchez depèn dels catorze escons independentistes, i pot ser el moment de posar aquesta exigència sobre la taula.

Hi hauria enrenou, segur, però, ¿tocar el mapa provincial és més improbable que aprovar una amnistia amb la que ningú no comptava abans de les eleccions? Si Puigdemont pot tornar net de pols i palla, per què no s’han de poder modificar les lleis que dibuixen les províncies i la seva conseqüència electoral? Amb voluntat política, la part jurídica no és problema sinó feina.

Ara o mai. Una ocasió com aquesta no és fàcil que es repeteixi. O potser l’obstacle és a Catalunya, i es diu claudicant acomodació provincial?