Rituals que fan comunitat

Són dies de rituals. Una paraula que a molts els xiula a les orelles amb un aire retrògrad i, majoritàriament, amb aromes vinculats al fet i a la pràctica religiosa. Però avui dia els rituals, també els de Nadal, estan tan escampats com dessacralitzats. Sense poder generalitzar, perquè hi ha de tot, m’agraden els rituals. Perquè marquen un ritme, un calendari. Però, sobretot, cada cop m’agraden més perquè, en aquests temps de globalització i d’individualisme tecnològic, ajuden a establir un segell propi i, per mi el més important, contribueixen a fer reviure el sentit de comunitat. Diumenge a les 6 de la tarda vaig tornar a tenir la immensa fortuna, com en les últimes cinc vigílies de Nadal, de ser a dalt del Siti. El punt des d’on els participants de la Fia-faia de Bagà inicien el camí, al punt de 2/4 de 7, amb les faies enceses dalt de la muntanya per acabar baixant fins al cor del poble, on entren coincidint amb el toc d’oració al campanar. És la portada simbòlica dels últims rajos de sol per afrontar l’hivern. És una crida ritual perquè el dia es comenci a allargar. És, també per a alguns, un pròleg de la missa del gall. És, per a gairebé tothom, una benvinguda al cicle festiu del Nadal (malgrat cada cop el comencem abans). Cadascú en fa la seva interpretació i li dona el seu sentit. Però el gran valor de la Fia-faia (com el de tantes altres festes que s’han transmès de generació en generació) és la potència col·lectiva que acaba assolint des de la individualitat. Òbviament, hi ha qui ho organitza, qui ho coordina i qui n’elabora un programa. Però la sensació és que la festa es podria fer sola. Veïns i famílies cerquen quan n’és el moment apropiat (pels volts de Sant Martí) l’herba característica de les faies, i en la intimitat de les seves llars les confeccionen. Ningú no els ho diu; ningú no els ho demana. I tothom (o gairebé) sap que pels volts de les 5 de la tarda del dia 24 es trobaran a la plaça Catalunya i emprendran camí cap al Siti per després fer-ne la baixada i esdevenir una «baula de la cadena» (recollint les sempre sàvies paraules de l’historiador Xavier Pedrals) que ha lligat generacions des de temps immemorials, i ser una de les flames que donen cos a l’efímera serp de foc que davalla de la muntanya per acabar encenent les places. Es genera una força col·lectiva indescriptible. I, certament, compleixen un ritual. Però la seva gran virtut és que durant aquelles dues o tres hores centenars de persones formen una unitat. I recuperen amb tota la potència l’energia d’un sol poble. Un valor que no té preu.