Els teus besavis estaven en guerra

Crida l’atenció que, en un país tan aficionat a rememorar aniversaris, hagi passat tan de llarg el centenari del cop d’Estat de Primo de Rivera de setembre de 1923. No és pas perquè sigui molt remot: es va produir només vuit anys abans que la proclamació de la República el 1931, però mentre un fet és constantment revisat i rememorat, l’altre és una boira a peu de pàgina, cosa especialment xocant a Catalunya, on va començar el cop i on va tenir com a efecte afegit la pèrdua de la Mancomunitat. Arran de l’aniversari s’ha publicat un totxo de set-centes pàgines titulat 1923 i signat per Roberto Villa, que desgrana minuciosament (però amb poca traça narrativa i carregadíssim de nacionalisme espanyol amb bigoti) els fets que hi van portar durant els anys anteriors. De la seva lectura en poden sorprendre dues coses: una, la fúria catalanofòbica amb què es responia al Congrés dels Diputats a les posicions del catalanisme de l’època, no només al de Macià, sinó també al de Cambó. Recorda enormement el que s’hi sent els darrers anys. No hi ha cap altre tema del qual encara ara es parli exactament en els mateixos termes que llavors. Cap. L’altra cosa és el pes absolutament determinant que la guerra al Marroc tenia en la política i en la vida social, i com aquell conflicte omnipresent en la vida pública i la privada ha quedat oblidat, tot i que va estar viu i sagnant fins a la República i que el Protectorat del Marroc va durar fins al 1956. L’exèrcit espanyol hi va sacrificar milers de joves, va usar gasos tòxics sobre la població marroquina i va fossilitzar la mentalitat que va tornar a alçar-se el 1936. Espanya va tenir durant dècades un Afganistan, i ara sembla que, simplement, Ceuta i Melilla passaven casualment per allà.