L’alegria i l’amabilitat

La lectura del llibre, La Bíblia vista amb humor, del ninotaire Quique Arenós, m’ha recordat una anècdota de l’escriptor Bruce Marshall. Educat en una família protestant puritana, el petit Bruce veia l’hora del culte a l’església com una tortura. No podia parlar, no podia quasi respirar i si es movia, la seva mare el pessigava. Si casualment li queia un balí de la butxaca i es posava a córrer cap al presbiteri per recollir-lo, ja sabia que li tocaria estar castigat durant quinze dies sense sortir.

Un dia va ser convidat a una primera comunió d’un amic seu, catòlic. En un moment solemne de la missa, a Bruce li va caure de la butxaca una moneda, que va rodolar pel passadís central, fins que entrà a la reixa de la calefacció. El capellà i els fidels, que seguien el camí de la moneda, van esclatar en una rialla. Bruce no entenia perquè allà ningú no s’havia escandalitzat. I amb una lògica pròpia dels infants, es va dir a si mateix: Aquesta ha de ser l’església veritable, perquè aquí riuen.

I si l’alegria és important per als cristians, també ho és l’amabilitat. Fa uns mesos vingué al santuari del Miracle un funcionari de la Generalitat, que ens comentà als monjos que la seva missió és servir els ciutadans i que ho fa (i ho ensenya a fer als seus companys de departament), amb amabilitat. Un dia, atenent una dona, aquesta se sorprengué de trobar un funcionari tan amable i ell li respongué: «Els cristians som així», davant la sorpresa d’aquella dona que mai no s’hi havia trobat en una situació semblant.

Els cristians hem de saber acollir i treballar (i més si som funcionaris o mossens), amb amabilitat i amb alegria, com ens demana el papa Francesc i com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres i no amb una cara de mal geni que espanta la gent. Per això Sèneca deia: «Viu amb els teus inferiors, de la manera que voldries que els teus superiors visquessin amb tu».

L’agost de 2018, en un encontre amb jesuïtes irlandesos, el papa Francesc els deia: «Hem de treballar perquè es comprengui bé la frescor de l’Evangeli i la seva alegria». I el papa continuava així: «Jesús va venir a portar-nos l’alegria, no una casuística moral». El papa deia que cada matí resava «la pregària de Sant Tomás More, demanant el sentit de l’humor». I per això deia: «Nosaltres també hem de tenir aquest sentit de l’humor».

Si «Jesús és el somriure de Déu», com va dir el papa el Nadal de 2019, els cristians hem de portar l’alegria en els nostres cors, com va descobrir Marshall en aquella església i també l’amabilitat, com el funcionari de la Generalitat, atent i servicial amb els qui necessiten ajuda. Per això Màxim Gorki deia que «un home joiós és sempre amable». I Mark Twain afirmava que «l’amabilitat és el llenguatge que els sords poden escoltar i els cecs veure-hi».

Entre els bons propòsits per aquest nou any que comença, seria bo que féssim nostra l’alegria de l’Evangeli i l’amabilitat, que són signes de l’Emmanuel, el Déu-amb-nosaltres.