L’actor i la seva cadira

Dis-ca-pa-ci-tat. Cinc síl·labes per dir-les ben a poc a poc i pensar, reflexionar, o anar a resar, com ens deien quan érem xics. Ca-pa-ci-tat. Quatre síl·labes per dir-les ben a poc a poc, posar la cara del noi de la cadira contra la nostra i anar pensant, sense acotar la mirada, en què puc ser del grup de les cinc sil·labes, i anar explicant en què ell és del grup dels de les quatre. I després d’aquest primer exercici, necessari, crec, acotem el cap un moment, l’alcem com qui s’acaba de rentar la cara, ens el tornem a mirar i escoltem com ens proposa: "I si no fem grups?"

Acabo de sortir d’"Spasticity", el segon monòleg de Marc Buxaderas, amb alguna llàgrima d’emoció per reconèixer el que suposa pujar a l’escenari amb les limitacions que té, i rient. Sí, rient dels molts problemes que té la societat per repensar-se des d’aquest terme que hem coincidit a anomenar discapacitat, i, sobretot, rient com ens vol veure el Marc. Aquest jove d’Aguilar de Segarra, de 24 anys, pateix una discapacitat de més del 70% arran d’una paràlisi cerebral del néixer que l’ha deixat en una cadira de rodes i amb diferents problemes de salut, entre els quals, la rigidesa en les articulacions, l’espasticitat que dóna nom al seu darrer treball.

Marc Buxaderas es planta al mig de l’escenari amb la seva inseparable cadira, crida, amb humor, aquelles neurones que des del néixer el van abandonar i no han tornat ("si les trobeu, torneu-me-les, que em farien servei", diu en cada actuació), s’acompanya de la ironia, i ens mostra, des de la seva dificultat, els molts entrebancs que té per fer un dia a dia normal. I tanca l’actuació amb poca llum i fa el silenci a la sala, amb una veu una mica més baixa, però tremendament serena, i ens demana que pensem en les quatre síl·labes els que hem creat el club de les cinc. Drets tots i aplaudint.