Ara imagina’t que inventen els diners

La setmana passada vaig batre un rècord personal. Vaig pagar amb targeta una bossa de 14 cèntims. Va ser per un error fortuït: un cop pagada la compra, el caixer del colmado va descobrir que no m’havia cobrat la bossa. Jo no duia cap moneda i el caixer, impassible, em va acostar un altre cop el datàfon sense dir ni una paraula. Mentre passava la targeta per sobre de la pantalleta amb el 0,14 vaig recordar els rètols que, fins fa ben poc, anunciaven en algunes botigues que allà no s’acceptaven targetes per pagar xuminades. Ara això de no admetre targetes ja només s’ho poden permetre les consultes mèdiques privades, que gaudeixen d’una curiosa indulgència col·lectiva.

La visa és un invent genial, però també hauríem de saber mirar-ho al revés. Ara imaginem que pagar hagués requerit sempre portar al damunt algun tipus d’eina. Imaginem que els mesopotamis haguessin inventat el datàfon dels Picapiedra combinat amb unes tauletes de ceràmica on s’anessin fent inscripcions a mesura que vas pagant, i que aquest procediment s’hagués anat mantenint i perfeccionant al llarg dels segles fins arribar a les nostres meravelloses eines digitals. I imaginem que llavors, de cop, algú apareix amb un invent nou: un simple paper amb un número imprès al mig que pots intercanviar pel que vulguis a qualsevol lloc. No cal electricitat ni internet, serveix al desert més remot o al més profund de la selva, no fa nosa als pantalons, et manté conscient del que tens i el que gastes, no pagues comissions, no cal mantenir una llibreta al banc... no cal res de res. I si ho perds, només desapareix el valor d’aquell bitllet, no cal trucar a cap telèfon vermell ni patir per si et roben els estalvis. Si ara ho inventés Apple, no ho trobaríem una idea fantàstica?