Nostàlgia de Nadal

Vaig de bòlit. I això que m’he promès a mi mateixa una vida tranquil·la i endreçada. Però tornar a engegar el motor després de festes no és fàcil. I encara menys amb tres adolescents que encara tenen menys ganes que jo de seguir la tirania de les busques del rellotge. I entre els uns i els altres, la setmana passada no va ser fàcil de passar. Afegint-hi a més a més, en el meu cas, la nostàlgia de Nadal. I pensava en tota la gent que abans de començar les festes ja volien que fossin passades. «Bon Nadal i bones festes i tal a tots els qui us plantarieu directament al 7 de gener. No esteu sols» piulava Eva Piquer –directora del magazine cultural Catorze– a X, antic Twitter. 865 likes. No són pocs, eh? «Anestèsia fins el 8 de gener». «Aquests dies m’agradaria poder tenir la qualitat de poder hivernar com un ós.» I de 30 respostes, totes anaven en la mateixa direcció menys una. «Nadal, el meu Nadal, em salva i em recorda d’on em ve la fe que m’aguanta, encara avui, temps apocalíptics entre el personal il·lustrat. Gener, retorn a la rutina amb l’esperança de viure l’any que comença per tal d’arribar al misteri i la joia d’un altre Nadal». És de @JoaquimPijoan però, amb el seu permís, me la faig meva. Diumenge 7 de gener sortia de veure l’última representació d’Els Pastorets dels Carlins i ja m’enyorava. Melangia i tristor. I mandra de tornar a encarar els dies de cada dia. I vaig pensar en la piulada de la Piquer i en tots els que es devien sentir alleugerits per la tornada a la normalitat de l’endemà. Sant tornem-hi que no ha estat res. I obrir portes i finestres a un nou any amb l’esperança que ens vagi bé. I com em desitjava un bon amic meu, que tinguem un any per aplaudir. I, de moment, no em puc queixar. Perquè dissabte passat vam anar al Liceu a veure Carmen amb la gent del Club de Lletres i Música de la biblioteca del Casino gràcies a la iniciativa del Liceubib. I vaig aplaudir, és clar! La música de Georges Bizet meravellosa, però la posada en escena de Calixto Bieito no em va convèncer. Li reconec la gosadia de plantejar una escenografia dura i crua, d’aquelles que no et deixen indiferent i et fan pensar, però no vaig sortir del gran coliseu satisfeta del tot. Però tot i així, agraïda perquè ara en puc parlar per pròpia experiència. D’on sí que vaig sortir convençudíssima va ser del Kursaal on vam tenir l’oportunitat de sentir El pessebre amb lletra de Joan Alavedra i música de Pau Casals interpretat per cinc solistes, quatres cors i dues orquestres sota la direcció de Daniel Mestre. A veure si és veritat que aquesta proposta es va consolidant de mica en mica i es converteix en un imprescindible del nostre Nadal. Especialment deliciós el cor dels patges: «Que crua és la nit!/Quin fred tinc als dits!/El morro pansit/ dels camells es glaça./La neu cau a flocs/i anem sense esclops./ Bé vaja!/Això és massa!/»I el Glòria del final? Espaterrant!. Vaig sortir del Kursaal pensant amb la frase de Charles Dickens que Regió7 ens va compartir un dia d’aquestes festes i que vaig enganxar amb un imant a la nevera: «Honraré el Nadal en el meu cor i procuraré conservar-lo durant tot l’any.» A veure si me’n surto.