Perdent els orígens i la identitat

Ens ho van avisar amb temps perquè ens anéssim posant en remull: aquest any la cavalcada dels Reis serà més laica i «el màxim d’inclusiva i multicultural». Quan sents això ja et prepares pel pitjor. I van complir. Començant pel Príncep Assuan van potinejar tota la tradició al seu gust. Tots sabem, parlant així entre nosaltres i ara que els nens no ens llegeixen, que amb el Príncep Assuan passa com amb el trio Los Panchos, que cap d’ells són immortals i amb els anys van canviant de components, però mantenint, això sí, la mateixa estètica. I clar, quan tu esperes el Príncep Assuan de tota la vida i veus arribar un personatge que juraries que és el del «Flan chino Mandarín» et cauen els pebrots per terra. I quan ell mateix et diu «Nens i nenes, ha arribat l’hora de la nit més esperada de l’any: la nit dels astres!», ja veus que tot serà una ximpleria, i no t’equivoques.

Aquest any, a Manresa, la cavalcada dels Reis va ser la més estrambòtica i la més deslluïda que recordo. També la més polèmica. Queden lluny aquells anys en què el diari de l’endemà aventurava la semblança de cada un dels reis amb algú de la ciutat. Enguany no calia plantejar-s’ho: anaven a cara descoberta i amb uns abillaments més que millorables. El blanc duia una corona que semblava treta d’un tortell i una capa més pròpia del Capità enciam que no pas d’un rei. I el ros havies d’intuir que ho era per pur descart, però no pas perquè en tingués ni un pel. Lluny d’una presència que els fes dignes de ser anomenats «ses majestats», sense aquelles carrosses carregades de regals i amb un seguici d’una pobresa franciscana, la cavalcada feia pena de veure. Però els impulsors d’aquella «nit dels astres» –que potser rebia aquell nom pel què tenia d’astracanada– n’estaven molt satisfets. En la seva «empanada mental», tal com molt bé la descrivia el regidor Bacardit, tant el govern de la ciutat com els que van idear aquella rua sense sentit n’estaven sincerament orgullosos. I si un any es poden infiltrar al Pessebre vivent del Pont Llarg o als Pastorets dels Carlins, encara podríem veure una establia «antipatriarcal» i uns Lluquet i Rovelló «no binaris», per que no?

L’amic Pep Garcia, en el seu brillant article de diumenge passat («La cavalcada porta cua»), parlava d’una cavalcada amb fantasia però sense màgia. Per la seva part molta gent que s’esbafava al facebook de Regió7 la qualificaven amb una paraula que comença per ema i acaba en a. No tenien tanta gràcia com ell expressant-se però demostraven una gran capacitat de síntesi.