Un feixistòmetre, si us plau

Igual com la inflació minva el valor dels diners, l’ús inflacionari d’una paraula en devalua la força comunicativa. Per dir-ho d’una altra manera: quan tot pot ser titllat de feixisme, l’acusació de «feixista!» perd significat i contundència. Es banalitza.

Les referències de Ramon Bacardit, cap de llista de Junts, a actuacions «feixistes» de l’entorn més radical de Fem, van sobrevolar el darrer ple municipal de Manresa. En nom dels al·ludits, la regidora Gemma Boix va recomanar als juntaires que anessin a consultar la definició de la paraula.

Per si de cas, nosaltres ho hem fet al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. És aquesta: «Moviment polític caracteritzat per la submissió total a un líder que concentra tots els poders, per l’exaltació del nacionalisme i per l’eliminació violenta de l’oposició política i social». O sigui, Mussolini, que va posar la paraula en circulació, Hitler, Franco i, ara mateix, uns quants (massa) autòcrates del món que maten o empresonen els dissidents, i diuen que ho fan per la pàtria (de vegades també per Déu).

L’assagista i novel·lista italià Umberto Eco va enfocar el concepte d’una altra manera, i va proposar una llista de catorze característiques, advertint que «n’hi ha prou que una d’elles sigui present per coagular una nebulosa feixista» en un sistema polític. Són: culte a la tradició, rebuig de la modernitat, acció per l’acció, desacord és traïció, por a la diferència, crida a les classes mitjanes frustrades, xovinisme xenòfob, conspiracionisme, viure per la lluita, orgull de massa jeràrquica, educació per a l’heroïsme, masclisme, populisme i neollengua. Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra!

Amb la llista d’Eco a la ma podem entretenir-nos a analitzar la teoria i la praxis dels diferents grups polítics i anar posant creuetes per avaluar el seu grau de contaminació. Costarà de trobar-ne algun d’absolutament net de pols i palla. Així doncs, potser que reservem l’adjectiu per aquells que treuen de notable en amunt.