Homes discriminats?

Un 44% dels homes espanyols creu que «s’ha arribat tan lluny en la promoció de la igualtat de les dones que ara s’està discriminant els homes», xifra que creix fins el 51% en els joves entre 16 i 24 anys. La dada divulgada pel CIS ha provocat una certa alarma. Suposa una frenada amb retrocés de les actituds igualitàries? Si fos així caldria preocupar-se, ja que la igualtat de drets i oportunitats és lluny d’haver-se aconseguit.

Tanmateix, en resposta a una altra pregunta de l’enquesta, els homes admeten que les dones estan en una situació pitjor que la d’ells en la majoria dels aspectes que se’ls proposen, dels salaris i la conciliació a la política. D’altra banda, el 96% dels homes considera que la igualtat «contribueix a fer una societat més justa». Si els agrada la igualtat i admeten que encara no existeix en un grau satisfactori, caldria esperar que estiguessin a favor de les polítiques que l’afavoreixen.

El problema, doncs, seria el recurs a la discriminació, i si se’n pot prescindir quan es fa una política amb objectius d’igualació. És una pregunta incòmode, fins l’extrem que la «discriminació positiva» ha passat a dir-se «acció positiva» per esquivar la paraula maleïda. De l’aparcament per a minusvàlids a les quotes electorals, quan es reserven uns espais determinats a un grup determinat es limita potencialment l’accés de la resta, i això no és cap problema quan aquesta resta hi està d’acord perquè troba positiu i desitjable el propòsit de la limitació.

El problema apareix quan persones insatisfetes amb el que obtenen de la vida o de la societat projecten el seu malestar sobre els col·lectius beneficiaris de les polítiques d’igualació. Llavors els escoltem dir que «per a ells tot són avantatges i per a mi tot són obstacles», i la frase tant pot apuntar als immigrants, als aturats amb subsidi o a les dones. Per combatre-ho és bo no deixar de recordar els motius de l’acció positiva; si pot ser, sense culpabilitzacions innecessàries que provoquin rebuig.