Amnistia a la carta

Que Pedro Sánchez és un home amb molta sort és una realitat, però no és menys cert que se la busca. Com més difícil és la seva situació més greus són les errades dels seus oponents. Tothom recorda quan els seus adversaris dins del PSOE van fer-lo fora de la secretaria general amb l’excusa de fer president a Mariano Rajoy. Ell dimití de diputat i l’únic que va haver de fer és viatjar pel país perquè els militants el poguessin escoltar. Va recuperar la secretaria general d’una manera contundent. Poc després va saber aprofitar una sentència del cas Gürtel per presentar i guanyar una moció de censura.

Passades les eleccions del juliol, el PP es va entregar als braços de Vox, el que va impossibilitar l’acord amb qualsevol altra força. Quan ningú creia que fos possible, Pedro Sánchez va arribar a un acord amb la resta de forces parlamentàries i així, quan semblava impossible, va assolir la presidència.

El preu que ha hagut de pagar és molt alt, i aconseguir els suports no ha estat fàcil. Cadascú ha demanat allò que creia més convenient pels interessos dels seus electors. Els independentistes catalans a part d’altres demandes han demanat l’amnistia. Si els seus adversaris ho sabessin administrar, tindrien elements objectius per descavalcar-lo més d’hora que tard.

L’amnistia en sí mateixa no té per què ser dolenta, ben portada pot servir per al retrobament a Catalunya, però tal com s’està elaborant no sembla que aquest sigui l’objectiu, almenys per a alguns. Innocent de mi, pensava que l’amnistia volia servir bàsicament per alliberar del suplici a persones de segona i tercera fila que havien estat encausats de rebot i que tot apuntava que serien condemnats a presó. La realitat no és aquesta, a la que un jutge se li acut d’acusar a Puigdemont de terrorisme, cosa que és gairebé impossible de demostrar, la resposta ha estat la de fer entrar a la llei els casos de terrorisme que no vulnerin els drets humans, un afegitó per no tenir problemes amb la justícia europea.

Últimament, em costa d’estar d’acord amb Felipe González, però dies enrere va dir que això és una autoamnistia, hi estic d’acord. Ara ja no es tracta d’una llei més o menys genèrica per reconduir els fets del 2017, ara es tracta que Puigdemont pugui tornar, sense ser jutjat, sí o sí. Un fet com aquest és probable que tingui un cost per Pedro Sánchez, però per sort per ell, els seus adversaris, en lloc d’aprofitar-ho estan sobreactuant tant, que una part molt important de la població els té autènticament pànic. Arribar a afirmar que el Congrés dels Diputats no és legítim o que el Tribunal Constitucional és un càncer de l’estat de dret són unes bestieses tan grans, que acaben minimitzant l’amnistia a la carta. Potser el PP tindrà activat el seu electorat més fidel fins a les eleccions europees, però o canvia el discurs radicalment, o s’estarà molts anys a l’oposició. Al cap i a la fi, les seves afirmacions són intercanviables amb Vox. Una vegada més els errors dels altres permeten a Sánchez sobreviure.