Les llàgrimes justes per la F1

Que Catalunya mantingui el seu premi de Fórmula 1 és molt important, sí. És un esdeveniment esportiu de talla mundial, genera un moviment econòmic rellevant i subratlla que aquest país és una fàbrica de cotxes que vol continuar fabricant-ne. I a més a més, si resulta que Catalunya perd la prova i se la queda Madrid, l’efecte òptic serà de derrota. O sigui que la Generalitat ha de fer tot el possible per mantenir la cursa a Montmeló. Sí, sí, sí.

Però, però, però. També és veritat que la Fórmula 1, que s’instal·la on més convé al negoci dels organitzadors, s’ha anat convertint en una d’aquestes proves esportives abduïdes pels nous rics, pels dictadors necessitats de blanquejar-se, per ciutats que ja no saben què fer per ingressar a l’elit i per víctimes de la síndrome del quieroynopuedo. Barcelona, que ja és una ciutat global i una marca mundial, no necessita perdre la camisa en aquesta competició. Això a banda que a Madrid li escau molt més ser la seu del Gran Premi d’Espanya, i que el circuit de Montmeló (encara que es digui de Catalunya) deu generar una certa confusió de la mateixa manera que molt poca gent deu saber que la cursa de Monza és, en realitat, la cursa de Milà.

Convé fixar-se en qui hi ha i qui no hi ha a la llista de la F1: hi ha Las Vegas i Miami, però no Nova York, Los Angeles i Chicago; hi ha Qatar, Abu Dhabi, Bahrein i Aràbia, però no Londres, París, Tòquio, Berlín i Múnic. La F1 cada cop és més com la Supercopa: un artifici al mig del desert obscenament erigit a l’altar del dòlar. O sigui que, de fet, potser és més de l’estil de Madrid que de l’estil de Barcelona. Però dit tot això: sí, sense perdre-hi la camisa, procurin retenir la F1 a Montmeló. No anem pas sobrats.