A TEMPO

30 de gener de 2018

Rosa M. Ortega i Juncosa

Rosa M. Ortega i Juncosa

Sóc a l’hospital de Vic acompanyant el meu pare. Primera visita abans del maleït diagnòstic. Pesseta, cavall, poma. Me’n recordo com si fos ara. Va ser el dia que vaig començar a ser conscient de la magnitud de la tragèdia. Res no va ser igual després d’aquell dia. Vam arribar d’hora i vam anar cap a la cafeteria. El meu pare un croissant i un cafè llarg. Servidora una infusió. A la tele, al 324, hi apareix el President del Parlament d’aleshores, Roger Torrent. El mateix que ara és Conseller d’Empresa i Treball i que va tenir la gosadia de protagonitzar un Tik Tok sense enrojolar-se ni mostrar cap sentit del ridícul. Vergonya aliena. Va sortir a anunciar l’ajornament de la investidura del president Puigdemont. Em vaig quedar de pedra. No m’ho podia creure. Presó i exili. 155 i convocatòria d’eleccions per part d’en Rajoy. Decidim d’anar-hi per no deixar les institucions en mans dels adversaris. L’independentisme separat, és clar; perquè no sé qui va arribar a la conclusió que separats sumàvem més. Surrealista. Es veu que això de fer pinya deu ser només per fer castells. Gràcies a aquestes ments tan clares vam haver de passar la vergonya que les eleccions del 21 de desembre de 2017 – les més importants i decisives des que tinc ús de raó– les guanyés l’Arrimadas. Devien quedar ben contents i satisfets els defensors d’aquesta estratègia. Es mereixen una medalla. Però tot i així, plegats, superàvem els 36 de Ciudadanos i de la resta d’aliats del 155. Alegria! 34 de Junts, 32 d’ERC i 4 de la CUP. Entre tots 70. La dignitat del país intacta. Diuen que l’alegria a casa del pobre dura poc. El president Puigdemont, amb una llista feta a última hora, tenia dos escons més que ERC. Quim Forn, qui en el moment del recompte compartia cel·la amb Junqueras, explica en seu llibre Escrits des de presó que «salta a la vista que el resultat no ha encaixat amb la idea que se n’havia fet», referint-se al dirigent d’ERC. Mala peça al teler. Em sembla tan obvi que després d’un embat contra l’estat com el que vam protagonitzar l’1 d’octubre no podíem tirar enrere. Que havíem d’anar a totes. Que l’estat ens havia fet un torcebraç que havíem guanyat i que havíem de mantenir la posició. Doncs no. Del «referèndum o referèndum» vam passar a investir un president de la Generalitat que comptés amb el vist-i-plau de Madrid. President efectiu, en deien. Si això no és acotar el cap i humiliar-se ja m’explicaran què és. Li agraeixo al president Torra que mai ocupés el despatx del president a l’exili. El professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Princeton, Carles Boix, ho deia ben clar, dilluns 22 de gener, parlant del procés amb en Grasset al Més324. Que davant l’actitud d’Espanya per imposar una solució i anar destruint candidats, s’hauria d’haver anat a eleccions una i altra vegada perquè això és una democràcia, oi? «Però els polítics, aquella elit, van decidir no fer-ho i van enterrar el procés». D’això, ahir, en va fer sis anys.