Palanques que porten el Barça a la misèria

Un bon dia, algun cap pensant de qualsevol de les grans escoles de negocis que hi ha al món va encunyar un concepte que ha fet fortuna quan la caixa d’una empresa, una entitat o un particular fa figa i va de capa caiguda. Quan Jan Laporta va dir, al cap d’uns mesos de mandat, que activaria una palanca per sanejar l’economia del club, era el subterfugi per no dir clarament que premia el botó per començar a descapitalitzar el club. I, a la vegada, aconseguia presentar-se davant l’assemblea de socis i a l’opinió pública amb números verds. Només unes setmanes més tard va arribar la segona palanca. Laporta i la seva junta ja s’havien venut, per espai d’un quart de segle el 25% de la gallina dels ous d’or de qualsevol gran empresa o entitats esportiva d’abast global. La «gallina» salvadora es diu drets televisius. El pocs més de 600 milions d’euros que van arribar del fons americà Sixth Street Partners es fonen en pagar fitxatges com els de Koundé, Kessié, Crhistensen o Lewandowski. 

Si el recompte és correcte, el Barça de Laporta ja ha activat fins a cinc palanques diferents. O sia, que el patrimoni de l’entitat s’esmuny cada mes que passa, sense fer gaire soroll. El «més que un club» s’està quedant en roba interior, o en calçotets, com vulguin. Si la pilota no entra més vegades a la porteria contrària que a la pròpia, el focus mediàtic cal centrar-lo en l’equip directiu i no en una banqueta que ha anunciat que a final de temporada es farà l’harakiri sense contemplacions. El Barça, si no aconsegueix cap dels dos títols importants que està disputant, aconseguirà allò que sembla difícil en un club de la seva envergadura, fer pena a la gespa i hipotecar l’economia de l’entitat a llarg termini. La crisi que havia generat Bartomeu, Laporta serà capaç de multiplicar-la.

Les palanques de vendre patrimoni per pagar traspassos i fitxes de teòrics grans jugadors deuen estar pensades i avalades per grans economistes, amants d’activar mecanismes que no afecten les seves butxaques ni el seu patrimoni personal. El cert, però, és que les millors palanques dels darrers mesos són els joves jugadors del planter que Xavi els ha donat minuts i han demostrat que l’entitat es podia haver estalviat centenars de milions d’euros si hagués confiat, d’entrada, en futbolistes que han pujat a la mateixa casa. Que l’estructura del club, amb directors tècnics, scoutings i un munt d’assessors no siguin capaços de veure que bona part de la solució és a la pedrera, és que l’entitat no està ben engreixada. L’única palanca que aquesta temporada ha generat dosis d’il·lusió l’ha activat Xavi quan ha fet jugar a nois dels equips inferiors que no arriben als 20 anys i que la principal perla només en té 16.

En algun moment Laporta es va pensar que era el Florentino de les finances, però tothom sap que de Florentino, amb seva l’expertesa i la seva llotja, només n’hi ha un. La resta són aprenents de gurús de les finances aplicades al sector de l’esport. El ‘fair play» financer que La Liga –amb Tebas al capdavant– sotmet al Barça es considerava una llosa. Ben pensat, però, és una benedicció perquè els que decideixen a can Barça deixin d’activar palanques i tirar milions d’euros en aquest tèrbol negoci del futbol global, ple de representants, jugadors sobrevalorats, interessos foscos d’empreses, fons d’inversió i gent sense escrúpols.