Missatges

L’home ha sortit a passejar el gos, però és l’animal que el passeja a ell. Va al davant, amb la corretja tensada, mentre el seu amo es deixa portar com un somnàmbul amb la mirada clavada al mòbil. L’observo perquè tot és fosc, perquè ningú més volta pel carrer, perquè només hi ha una llum discreta que cau dels fanals com un embut, perquè ell porta un xandall blanc immaculat, i el gos també és blanc, i la pantalla projecta una aureola blavosa que li encén el rostre. Abans la llum ens servia per il·luminar el camí, per saber on havíem de posar els peus per no caure. Ara la llum ens enfoca directament a nosaltres, ens encega i ens pot fer entrebancar. L’home posa el peu a l’escocell de l’arbre. Aixeca la vista i continua. Si pretenia passar desapercebut no ho ha aconseguit. Crida l’atenció però no se n’adona. I m’incomoda que es passegi com un espectre, que hi sigui però que no hi sigui. I em fa pensar en totes les vegades que jo hauré fet el mateix, voltar pendent d’un missatge, convençuda que no es pot esperar. Hauria de desactivar-ho tot. Vibracions, xiulets, melodies. Però em dic que no atendre una notificació és com ser a casa, que et truquin a la porta una vegada i una altra i que tu decideixis no obrir-la. Jo no ho puc fer. No ho sé fer, això.

Responc perquè friso, perquè pot ser una urgència, perquè algú que estimo em reclama amb insistència. La majoria de vegades, certament, els missatges són decebedors, funcionals, insubstancials, però de vegades enmig de tant de soroll, en reps un que et proposa quedar per fer un cafè. I t’escriu que és millor que comencem a buscar data ara que tenim tot un any per endavant. Irònic, però efectiu. I una altra persona, que fa massa temps que no veus, que t’envia un missatge perquè t’ha trobat a faltar. Em diu no t’he vist, espero que estiguis bé. Ras i curt. Suficient. Els cables de la torre elèctrica travessen el cel enfosquit i entre tants fils en suspensió –línies negres perfectes-, hi ha la lluna plena. Em fascina pensar en la quantitat ingent d’humans que al llarg de la història haurem mirat enlaire atrets per l’esfera blanca, com ho estic fent ara. És tant sorprenent com imaginar-me el nombre de persones que se l’hauran perdut perquè tenien altres coses més importants a fer, com estar pendent d’algú altre. Jo guardo un munt de missatges de WhatsApp que espero no perdre; paraules d’amor espontànies, fotos improvisades, títols de pel·lícules, enllaços de cançons, un bon dia durant molts dies, un t’enyoro durant moltes nits, una felicitació quan menys l’esperava, una abraçada virtual quan més la necessitava.