Trobar-se, descobrir-se, enamorar-se

Als que ens agrada fantasiejar sobre la vida dels altres, sovint ens dóna per pensar com es deurien conèixer les persones que estan juntes. Ens intriga saber per quin camí es deurien trobar i de quina manera es deuria encendre l’espurna del seu enamorament. Després, quan et pares a pensar en els casos que coneixes, entens que la realitat és més prosaica que la nostra fantasia i que la immensa majoria no donarien per fer cap novel·la. Recordo un programa de la tele on cada setmana repassaven els grans èxits musicals de diferents dècades i on algunes persones del públic explicaven una anècdota relacionada amb alguna de les cançons. I vet aquí que, amb una reiteració que acabava avorrint, programa rere programa apareixia alguna dona –curiosament sempre eren senyores les que feien aquell comentari– dient que «bailando esta canción conocí al que hoy es mi marido». Des del punt de vista dels espectadors la seva anècdota era el tot banal, però entenc que per a totes elles i els seus marits aquell era un fet memorable.

L’any 2010 al número del mes de maig de la revista El Pou de la Gallina, en un reportatge titulat justament «Com es van conèixer» (es pot trobar a elpou.cat) una vintena llarga de manresans i manresanes explicaven com havien conegut la persona amb qui havien acabat compartint la seva vida. Cap història era igual però totes tenien una cosa en comú, i era el paper que hi havia jugat l’atzar. Està ben demostrat que a la persona de la nostra vida tant la podem trobar a la cua del supermercat com viatjant a la Patagònia, i sempre quan menys ens ho esperem. Al cap i a la fi l’èxit de la nostra relació sentimental no dependrà d’on l’hem coneguda ni tampoc de les circumstàncies, però sempre tindrà l’atractiu d’haver-la trobat sense haver-la anat a buscar.

Fa uns dies a un local de Manresa va tenir lloc la segona edició del que anomenen «speed dating» (vol dir «cites ràpides»), una mena de converses rotatòries entre homes i dones d’edats aproximades, on en una sola sessió pots conèixer fins un màxim de 12 persones. Després d’aquella primera i breu impressió tots es puntuen entre sí i de l’encreuament de les valoracions en pot sortir, o no, la possibilitat d’una segona cita. La publicitat parla de «persones fascinants» i d’històries d’amor. Jo més aviat ho veig com un intent, mancat de qualsevol encant, per lligar o mitigar la solitud com sigui. Posats a triar prefereixo la història d’aquelles senyores que ballant «Unchained Melody» van conèixer a qui avui és el seu marit.