Perdre la xaveta

Hi ha temes que semblava no es podien tocar ni comentar perquè eren tabú: sexe, homosexualitat, igualtat de gènere, feminisme, incest, suïcidi, obesitat, immigració, religió, política en sopars de família, i més que podríem afegir-hi si entràvem en el jardí de la independència judicial, els jutges fabuladors, la unitat d’Espanya, la policia patriòtica, les clavegueres de l’alt funcionariat, les aventures de la família reial, els capellans pederastes o els indecents beneficis anuals de la banca i les companyies energètiques, per esmentar uns quants temes que tenen tant de tabú com d’immunitat (o d’impunitat?). Sortosament, tots els murs van caient i avui es parla amb desimboltura de tot, salut mental inclosa. Aquest era un tema tabú fins que esportistes d’elit van començar a explicar públicament les seves dificultats per mantenir en equilibri l’exigència competitiva i la vida emocional. Els testimonis de la tenista Naomi Osaka, la gimnasta Simone Biles, el nedador Michael Phelps, o els nostrats Bojan Krkic, Àlex Abrines i Ricky Rubio han posat damunt la taula una realitat fins ara silenciada pudorosament: el problema de les malalties mentals, el malviure que provoquen i les dificultats dels afectats i el seu entorn per superar-les. El ventall de malalties és tan ampli (Ansietat, Delirium, Depressió, Esquizofrènia, Psicosi, Trastorn bipolar, Trastorn límit de la personalitat, Trastorn obsessiu compulsiu,...) que s’hi poden encabir esportistes, artistes, periodistes, advocats, empresaris, metges, alcaldes, policies i tothom que visqui situacions límit en funció de les seves responsabilitats, com els del jardí, susceptibles de patir trastorns de comportament, discapacitat cognitiva i disfuncions que poden arruïnar vides, fer fracassar projectes vitals si no s’actua a temps i adequadament. Ara mateix em ve al cap el mosso aquell ben encuirassat que cridava com un energumen a un manifestant: «la república no existeix, idiota!», mentre l’empenyia a cops de porra amb llicència per fer mal. I, com que el dia a dia és molt explícit en exemples de gent que té trastorns de conducta, fabulació argumental, deliri persecutori i obsessió patriotera, penso que potser seria bo sotmetre’ls a exàmens de salut mental (com als propietaris d’una arma de foc) abans no acabin de perdre la xaveta i provoquin algun daltabaix irreparable. Explico: «la xaveta és una peça molt petita, situada a l’eix dels carruatges, que impedeix que la roda surti. Diem que una persona «ha perdut la xaveta» en el sentit que està desequilibrada, igual que el carro quan perd la xaveta i surt la roda». Doncs, això.