Nelson Mandela, model a recordar

La foto que avui acompanyem mostra la prominent escultura de sis metres d’alçada honorant Nelson Mandela al centre de la ciutat de Ramallah (Cisjordània). Curiosament, aquesta és talment una rèplica de les moltes que cal veure a 11.500 quilòmetres al llunyà migdia de Sud-àfrica, pàtria i sepulcre d’aquest egregi polític que, tant en els punyents discursos dels anys de llibertat, com de fermes conviccions dels decennis d’empresonament, el seu posterior diàleg polític li permeté posar fi a la segregació («apartheid») de la marginada població negra del país. Enguany 2024, es compleix el 30è aniversari de la seva elecció com a president de la república sud-africana, quan l’any anterior li era atorgat el Premi Nobel de la Pau, compartit amb el president Frederik Willem de Klerk. Ambdós, finalment, formaren govern majoritari del país en el període 1989-1996, fet que els permeté consolidar aquella situació de pau i igualtat social tan laboriosament obtinguda.

Posats a analitzar per quin motiu la tan allunyada ciutat de Ramallah exhibeixi també amb honor el monument al líder africà, cal recordar les insistents campanyes dels palestins presentant-se al món com a víctimes de l’ocupació pel poble jueu d’Israel, que foren interpretades a Sud-àfrica com un supòsit de marginació equiparable a la soferta per ells antany i que despertà la humanitària solidaritat de Mandela, en la que sovint es pronuncià amb sentències com aquesta: «La nostra llibertat és incompleta sense la llibertat dels palestins».

Tant és així que ara ha estat la llunyana Sud-àfrica la que ha denunciat Israel al Tribunal de la Haia, com a Estat genocida considerant que la seva acció bèl·lica a Gaza és causa d’un imparable nombre de morts, ferits i desemparats de la població civil. La resolució judicial recaiguda no s’hi ha pronunciat afirmativament, sinó sols preventivament, requerint als jueus que adoptin les mesures precautòries necessàries per evitar aquells resultats. Tot i que en el procés quedà constància que la causa directa d’aquesta guerra fou al 7 d’octubre de 2023 amb el despietat atac per sorpresa de Hamàs, braç armat de la Resistència Islàmica de Palestina sobre Israel, llançant-hi més de 3000 coets amb 1.200 ciutadans exterminats, 240 capturats a més d’altres vandalismes.

Apel·lant ara a l’aprofundit sentit de la història cal no oblidar tres remarcables realitats culturals: a) La del nostre món occidental producte de l’evolució Catolicisme-Protestantisme-Il·lustració; b) El poble jueu, sempre maltractat als països cristians, dels quals, malgrat tot, n’absorbí ciència i cultura; c) I la del món musulmà, tothora fidel a la tradició alcorànica. Dins d’aquest context, cal considerar dos especials fets històrics. El primer, l’any 636 dC, quan els musulmans envaïren tot l’Orient Mitjà, inclosa Palestina, llavors pròpia dels israelites des dels temps bíblics al segle XVII aC. I l’altre, a la Segona Guerra Mundial, amb l’extermini pels nazis de 6 milions de jueus, que determinà als aliats vencedors de la guerra i com a qüestió primordial, reparar aquella magna mortaldat, amb la justa solució històrica de retornar-los, encara que fos en una petita part, com així fou, el territori que havia estat el seu propi des dels temps bíblics.

La meva admiració a Nelson Mandela em porta a imaginar-lo com si encara visqués. La seva ambivalent condició de lluitador ideològic i seguidor de Ghandi li permeté vèncer l’apartheid per la via democràtica. I en el cas d’ara, l’imagino lluitant al màxim per apaivagar els rigors de la guerra i la pèrdua de vides innocents fins a coadjuvar, amb el vistiplau de l’ONU, a la creació de dos estats (Israel i Palestina), ben delimitats, sobirans i pacificats. I en la memòria, sovint aquella sentència seva «L’educació és l’arma més poderosa que pots utilitzar per canviar el món».