Veure una cara de ximple al mirall

Al darrer quart del segle passat, en resposta al cost ambiental del creixement econòmic, es va estendre la preocupació per l’equilibri ecològic i el desenvolupament sostenible. En aquest marc va agafar embranzida una frase antiga però idònia: «pensa globalment, actua localment», de la qual va néixer la paraula «glocal», un anglicisme que funciona perfectament en català. El missatge és ben clar: si volem salvar «el planeta» (una designació pomposa per a les condicions de vida dels éssers humans) hem de ser conseqüents en cada una de les nostres accions: evitar el malbaratament energètic, reduir l’emissió de carboni i d’altres contaminants atmosfèrics, aplicar totes les erres a les deixalles (reduir, reciclar, reparar, reutilitzar, recuperar), apostar per la proximitat, evitar les manipulacions transgèniques i l’abús de pesticides, i un llarg etcètera que ens faci mereixedors del títol d’homo ecologicus. Una filosofia excel·lent que resultaria d’allò més eficaç si s’apliqués al mateix temps a tots els països de la Terra. Però quan només és respectada per una part, els que la ignoren gaudeixen d’avantatges en un mercat mundial globalitzat que redueix barreres i aranzels, perquè ser un bon homo ecològicus té un cost. Produir sense vetllar per la preservació del medi ambient és més econòmic a curt termini, encara que la factura sigui letal a la llarga, i quan els contaminadors lletjos envien els seus productes barats als bonics països nets, els grinyols no triguen a aparèixer. Llavors passen coses com que els pagesos europeus col·lapsen les carreteres, organitzen sagramentals al centre de Brussel·les, i la Comissió Europea posa el fre als programes orientats a fer més ecològica l’agricultura continental. Pagesos cansats de limitacions, paperassa i competència deslleial. Si ets l’únic bonifaci que actua localment pots acabar veient la cara d’un ximple quan et mires al mirall. Avui són els pagesos, però l’onada del «no som ximples» és més extensa i profunda: ho anirem veient.