Els herois de la Colònia

Dijous 1 de febrer, al Parlament es va commemorar el Dia Internacional de les Víctimes de l’Holocaust. A l’acte hi van participar els fills dels primers passadors de les «Rutes de la Llibertat», una història d’heroisme que la Fundació Reeixida està recuperant de l’oblit. També, aquest darrer cap de setmana, s’ha celebrat una nova edició de la caminada «Camins de l’exili», des de Portbou fins a Cotlliure, recordant el del 1939. Ens fixem molt en aquest, però n’hem tingut abans, i també avui. Ara escau parlar d’aquells que, malgrat l’exili, no es van rendir mai i van decidir tornar enrere. La història comença a la Colònia Güell, on una colla d’amics creixen amarats de companyonia i d’un profund catalanisme, que els porta de molt joves a militar a Nosaltres Sols! (NS!). La Guerra els agafa just amb la majoria d’edat i fent de voluntaris combatent el feixisme, fins que al febrer de 1939 es retroben travessant la frontera per Portbou amb 100.000 exiliats més. Ja passada la ratlla, fan una promesa: quan la neu del Canigó es desfaci tornaran a casa per seguir la lluita pel seu alliberament. Després de pocs mesos en camps de concentració del Rosselló decideixen organitzar la resistència contra Franco. Per això han de travessar el Pirineu i conclouen que el millor pas és per la banda de mar. Al camp van recollint informació sobre els masos i els pobles, el trajecte de tren de Portbou a Llançà, els camins... Saben que la frontera està guardada com un front de guerra i que a Barcelona afusellen cent persones cada setmana. Però el Canigó ja no té neu i, un d’ells, en Gregori Font, el juliol del 1939, s’escapa del camp d’Agde amb la missió d’obrir un primer pas per Banyuls, Molinàs, Colera i Llançà, on agafarà el tren fins a Barcelona. Així comença un trajecte a vida o mort que culmina amb èxit i pot refer el camí de tornada al camp d’Agde on informa els seus companys de la decepció viscuda per la desolació que ha vist al país. Malgrat això, decideixen emprendre l’acció organitzada. Els quatre de la Còlonia, en Jaume Martínez Vendrell, en Gregori Font, en Francesc Vilà i en Ramon Pallarès, i dos companys més del camp (Vendrell i Ferrer), decideixen escapar-se i fer la ruta oberta pel Gregori per internar-se a la Catalunya ocupada establint un pas entre nord i sud de la frontera per connectar la resistència de l’interior amb la de l’exili i per col·laborar amb els Aliats davant la invasió nazi. Aquest escamot, amb altres refugiats, va participar l’any 1940 en la formació del Front Nacional de Catalunya (FNC –res a veure amb els que ara fan servir el mateix nom). El FNC tenia per objectiu l’alliberament de Catalunya al marge dels partits com una organització política amb una de militar paral·lela. Aquests patriotes catalans van ajudar a fugir per la muntanya vora el mar a militars, jueus i perseguits pels nazis connectant Marsella amb Barcelona. Van arribar a passar: 700 aviadors abatuts per reincorporar-se via Lisboa-Londres; informació militar sobre bases de submarins alemanys a Mallorca; dades sobre moviments de tropes; cartografia per a un desembarcament a Roses; plànols de grans ports europeus, etc. Amb la victòria aliada, però, Franco va seguir afusellant i els nostres amics de la Colònia, com tant altres resistents, van viure fins a la seva mort en la clandestinitat, fent accions de resistència a l’interior, passant anys a la presó i, sobretot, ignorats per la majoria de la població. Alguns dels que van quedar a França van ser condecorats com a herois pels governs francès, anglès o americà, però aquí han passat sense pena ni glòria. Els quatre herois de la Colònia Güell, els primers que no es van rendir, no han tingut mai cap reconeixement públic, ni dels aliats ni, sobretot, dels seus compatriotes. Ja va sent hora.