La revolta pagesa

Els pagesos estan revoltats. Tenen motius per estar «fins als collons», com deia molt gràficament un dels representants berguedans del moviment espontani 6F, creat en grups de whatsapp per donar sortida a les carreteres i allà on faci falta a les seves (històriques) reivindicacions. La pagesia és com Santa Bàrbara, de la qual diuen que només la gent se’n recorda quan trona. Però ben bé a l’inrevés. El primari representa una minúscula porció de l’activitat econòmica del país, però la seva feina és clau per a l’autonomia productiva. És una autèntica estructura d’estat. Viu atrinxerada en el jardí del darrere de la Catalunya urbanita, però la producció d’aliments és imprescindible per aguantar societats que ja comencen a notar les maleses de la globalització abusiva.

Aquesta setmana, pagesos d’arreu del país s’han concentrat a Barcelona, on han arrancat aplaudiments d’una ciutadania potser incrèdula davant la inusual parada de vehicles agrícoles. Com amb les professionals de la infermeria durant la pandèmia, la solidaritat ha estat el motiu, però la qüestió és fins quan durarà la comprensió amb un sector del qual la ciutat és gairebé aliè, i potser innecessari si la laxitud respecte de les importacions alimentàries no es corregeix.

No serem res sense una agricultura i una ramaderia pròpies i potents, protegides i ben cuidades. Com no ho seríem sense una indústria pròspera o uns serveis capaços de donar resposta als d’aquí i als visitants. Però la pagesia és la gran oblidada de la piràmide productiva. Fins que els preus es disparen o es tallen vies d’accés a les ciutats que hi viuen d’esquena.

És un símptoma més de les incoherències amb què ens ha tocat viure. Xalem per la venda online però lamentem la pèrdua de significància de l’economia local. Ho volem tot sense perdre-hi res. I això no pot ser.

El president Aragonès i el conseller Mascort van despatxar amb pocs minuts la reunió de dimecres a Palau amb representants del sector. Un grup de pagesos del Berguedà i del Bages va insistir dijous fins que va arrancar un tímid compromís de fer-hi alguna cosa per part de la majoria de partits polítics amb representació al Parlament. No és com per valorar-ho com que s’està agafant el toro per les banyes. La desertització física és una amenaça latent pels efectes del canvi climàtic; l’econòmica ho és també si no es prenen decisions enèrgiques en qüestions tan primàries com ho és el treball de la terra.