Els nous pecats capitals

Els pecats capitals -la luxúria, la gola, l’avarícia, la peresa, l’ira, l’enveja i la supèrbia- mereixerien una revisió a fons i la pertinent actualització.

Fem un experiment i demanem a la primera persona que ens trobem què considera més perjudicial per a la societat, la luxúria o la complicació que acompanya fer els tràmits més simples com anar al metge o fer una gestió amb l’Administració. Demanem a un pagès si el problema és la gola o que els ofeguin en paperassa. Podem fer la prova de preguntar a un ancià si el preocupa més l’avarícia o que hagin deixat generacions senceres expulsades del paradís digital; intentem seure amb qualsevol jove i que opini si la mandra l’està perjudicant més la vida que la dictadura d’allò políticament correcte. Pensem tots plegats si l’ira és un problema més gran que tenir un present ple d’individus que han perdut de vista que els guanys socials són col·lectius, si no envegem països que resolen molt millor que aquest els pilars bàsics de la societat o si no caldria una mica més de supèrbia i determinació per exigir drets fonamentals.

Quins són els nous pecats capitals? Convido les cadenes televisives a fer un concurs per determinar-los. Proposo un exercici de participació ciutadana per decidir-los. Un referèndum. El resultat seria que la gent gran se sent expulsada d’una societat en la qual els joves no troben el seu lloc. Falta la justa mesura entre l’ordinador i l’arbre. Persones hipercompetents que no han vist mai una gallina. Veus plenes de raó que no se senten perquè no ressonen a les xarxes socials. Ens hem equivocat d’influencers. L’hem vessat afavorint la preeminència dels mindundis que tenen com a gran virtut mimetitzar-se amb l’entorn i passar pel color de la paret.

Passa que, quan aquest diari truca demanant opinions sobre temes compromesos (tot allò que no sigui un acte institucional o algunes felicitacions), ens trobem amb un exèrcit de ninges amagats darrera dels arbres o enganxats al sostre com si fossin Spiderman, no fos cas que diguin alguna cosa que pugui molestar algú.

Després del papanatisme digital, aquest seria un dels nous pecats capitals: assumir càrrecs per exhibir-los davant la família i els amics i, més enllà d’això, fer tot el possible perquè de portes de casa enfora no es percebi la seva existència. Comunicar-se amb notes de premsa tan planxades pels gabinets de comunicació que són d’un blanc immaculat que et deixa sense paraules, idees i accions que paguin la pena.