Això dels Gaudí no acaba de brillar, ens van vendre una gala amb sopar i vam anar a dormir amb una galeta difícil de pair, llarga, amb excés de reivindicació i sense el que ha de tenir el cinema, emoció. El lliurament de premis de l’Acadèmia Catalana va anar de bracet amb la realitat del país, un patiment constant. Trist que la llengua no sigui essencial, un any més va ser minoritària en el conjunt de les produccions, on qualsevol excusa valia per fer-les passar per nostrades; n’hi havia prou en què l’actriu de repartiment fos neboda tercera del jardiner de la casa d’estiu de l’acadèmic, per fer-ho colar com a cine casolà. En una exhibició de cinisme amb cinemascop, als espectadors ens van culpabilitzar de no anar a veure cinema amb el nostre idioma; però si gairebé no hi ha copies, les subvencions per doblatge són ridícules i les projeccions en horaris per deixar-ho estar! Eps, excepte a Manresa, on els nivells de programació de cinema en català i l’assistència de públic superen la mitjana, unes bones dades perquè la nostra delegació de cine, pugues anar amb el cap ben alt; un altre tema és el look escollit pels nostres representants, d’aquells d’abans, com un homenatge a «Plácido» sense cap concessió a la modernor; o que el vídeo promocional de la Manresa Film Office, que no s’ho mereix per la bona feina que fa, passes desapercebut al principi quan tothom estava ocupat perseguint els canapès.

Encertat l’eslògan de «tornem a mirar amunt», sobretot per fer-ho dissimulant la vergonya aliena d’unes actuacions musicals, on va quedar evident que els tècnics de la gala no serien nominats al millor so; o el moment In memoriam, amb la cultureta maleducada passant de tot, sense respectar el record pels que ens han deixat, mentre s’exhibien drets al mig de la sala, bevent, somrient i dient-se entre ells les coses boniques que no els diu ningú.

Els millors moments, com sempre, gràcies a la dimensió professional i humana de persones com l’estimada i entranyable Carme Elias, que va recollir el premi protagonitzant la seqüència més digne i valenta del cinema català, damunt l’escenari.

I també com sempre, el més vist a les xarxes va coincidir amb el pitjor de la nit, curiosament aplaudit per un auditori que va riure gràcies que en tenien ben poca; interpretis l’homenatge d’Alfonso de Vilallonga a «Resacón en las Vegas», a l’hora de recollir el Gaudí a la millor música, després d’haver fet un duet amb el seu amic Jack Daniels a la barra del bar. L’instant més sincer, cal dir-ho, quan el públic que ja li havia atorgat l’aplaudiment a les sales, va donar el seu premi a «El mestre que va prometre el mar».

Malgrat els edulcorants en català que hi van afegir la galeta va costar d’empassar... com si fos un «polvorón» castellà.