Més jocs i més flors, però no més jocs florals

Amb l’argument que els jocs florals van ser la guspira que, a mitjan segle XIX, va comportar l’esclat del renaixença literària catalana, el grup municipal manresà del Front Nacional en proposa la recuperació «com un fet essencial i imprescindible per reforçar la llengua i la cultura.» Pobra llengua i pobra cultura si el seu futur depèn d’una oda als calçots, a la Moreneta o al rei en Jaume! Tal com assenyala Josep Pla al Quadern Gris, «és possible que els jocs hagin tingut una certa utilitat en la història del moviment literari, però potser també és veritat que han contribuït a crear una cursileria literària indígena típica i inconfusible, tant pel que fa referència a la pàtria com a la fe com a l’amor.» Això l’escriptor empordanès ho escriu l’any 1918, setze anys després que s’estreni al Teatre Romea, Els jocs florals de Canprosa de Santiago Rusiñol. A través d’aquesta comèdia l’autor de L’auca del senyor Esteve caricaturitza la proliferació d’aquests certàmens poètics per tot el país. En l’obra de Rusiñol, fins hi ha qui es proposa premiar «qui millor posi en vers lliure les disset bases de Manresa.» És cert que, durant el franquisme, la celebració dels jocs florals, tant a l’interior del país, bé que d’una manera clandestina, com a l’exili europeu o americà, va servir d’acció simbòlica de resistència cultural enfront de la repressió i la censura. Després de la mort del dictador i el retorn dels exiliats, els Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a l’estranger des de 1941, i els Jocs Florals de Barcelona, reinstaurats el 1971, van fusionar-se en un certamen poètic gens floralesc, tot i mantenir el nom de jocs florals. En l’actualitat, l’oferta de premis poètics és força considerable, mai com ara no s’ha editat tanta poesia i els poetes en la nostra llengua es compten per dotzenes. El que és essencial i imprescindible per reforçar la llengua i la cultura és que la gent, polítics inclosos, llegim més i més poesia.