De lluny o de prop, tots venim de pagès, i per això ens mostrem solidaris amb els que aquesta setmana han sortit a la carretera amb els tractors. Però els nostres fets desmenteixen les expressions de bons sentiments.

Actualment es dediquen a l’agricultura un 1,5% dels treballadors ocupats de Catalunya, però durant segles ha sigut l’activitat majoritària. Però això és fàcil trobar pagesos a la majoria d’arbres genealògics: si no ho era algun dels avis, ho van ser uns quants besavis. La vida rural, notablement idealitzada, té alguna cosa de paradís ancestral, de tornada als orígens, per als urbanites cansats de l’asfalt, els fums, la congestió i el soroll (però quan se’n van «a pagès» a buscar la pau es queixen de les olors del bestiar i dels so de les campanes).

Aquests dies tot són aplaudiments als protagonistes de la gran tractorada, però immediatament després d’aplaudir-los anem al supermercat a proveir-nos de fruites i verdures sense mirar si són de temporada i collides al país pels herois de la setmana. Ens entestem a consumir tot l’any allò que només es cull als nostres camps durant unes setmanes i la resta del temps ens arriba de lluny o surt de frigorífics industrials. Tampoc no distingim entre la cooperativa de productors de proximitat i el gran intermediari multinacional. La mirada compradora s’orienta instintivament a l’etiqueta del preu i a una aparença cosmètica que sovint amaga una qualitat escassa i un gust de res.

En una pancarta de la tractorada es llegia: «la nostra fi, la vostra fam». Per desgràcia, no és cert del tot. Catalunya podria comprar a fora tots els productes agraris que necessitem per alimentar-nos (de fet, ja en procedeix una bona part) i pagar-los amb els ingressos generats pel turisme i la indústria. Amb l’extinció de la pagesia es guanyarien grans extensions de terra erma per instal·lar-hi plaques solars i proveir d’electricitat les dessalinitzadores de la costa superpoblada.

Si passés, se’n farien pel·lícules de somriure i llagrimeta.