Aquesta setmana s’ha publicat on es disputaran tots els partits del proper Mundial de futbol. Sembla que fa quatre dies que Messi es proclamava campió del món a Qatar i només falten dos anys i mig perquè hi tornem a ser, ara a l’estiu i a tres països, Estats Units, Canadà i Mèxic. La principal novetat serà l’increment d’equips. Es veu que no en tenien prou amb 32, sobretot després que patums com Itàlia es quedessin fora de les dues últimes cites, i ara han apujat el límit a 48, per assegurar. Tenint en compte que la FIFA té 211 afiliats i que convé descartar microestats estil Vaticà o Gibraltar, illes a punt de desaparèixer pel canvi climàtic com Vanuatu o Kiribati, i d’altres que segurament romandran expulsats com Rússia, has de ser molt ruc o molt pobre per no classificar-t’hi.

Aquesta crescuda provoca que les infrastructures per als equips hagin de ser més grans. Van aconseguir fer cabre’n 32 en pocs quilòmetres quadrats a Qatar però a partir d’ara no sembla viable aquesta densitat.

Aquest Mundial durarà una setmana més que fins ara per fer-hi cabre la simpàtica i operativa xifra de 104 partits. Són el doble dels que, per exemple, es van jugar a Espanya’82, l’any del Naranjito, i 40 més que en l’últim campionat. Fa anys, els Mundials servien per renovar la tele de casa. Les televisions introduïen grans innovacions i les marques feien publicitat perquè poguessis fer una marató veient tots els partits, amb el cul al sofà i ben escarxofat menjant patates i bevent Coca-cola. Si ara us hi atreviu, amb més de cent enfrontaments, amb VAR, pròrrogues i penals, vigileu de no acabar a urgències, divorciats per motius obvis o trucant una grua perquè us vingui a aixecar.