El clam per la C-55 és can Pixa

Trenta anys després que la llavors anomenada C-1411 comencés a generar un clam de queixes per les cues i pels accidents, i després de tots els morts, ferits, embussos, emprenyades, manifestos cívics, pronunciaments polítics, talls de carretera, declaracions de plens municipals i comarcals, acords del Parlament, promeses electorals, estudis, plans de mobilitat i projectes executius tancats en un calaix, el problema ha tornat al punt de partida. No queda res ni tant sols d’aquell consens vaporós del 2005, quan tots els partits, tots els ajuntaments, tots els consells i el més granat de la societat civil van fer un pronunciament unànime a peu de peatge exigint el desdoblament de la C-55, el rescat de l’autopista i inversions a la Renfe. No en queda res perquè una cosa és demanar-ho tot i una altra molt diferent és fer obres reals amb diners reals en una topografia real, i perquè una cosa és fer-se fotos i una altra molt diferent és governar. I per això ara tothom alça la veu un altre cop com el primer dia, com si tot tornés a començar. I per això en només una setmana hem vist que Impulsem es pensa que l’estaven esperant per descobrir el Mediterrani; que Junts confon la Puta i la Ramoneta amb l’Oro i el Moro; que ERC ja no recorda quan res no era suficient en l’era convergent; que els ideòlegs de Meandre no se sap ben bé a qui representen però no renuncien a ser-hi presents, i que fins i tot un grup de tècnics sèniors es veu amb cor d’erigir-se en alternativa. I tot això passa perquè, per trobar un punt d’acord entre ampliacions, desdoblaments i rescats, caldria un lideratge polític i social que aquest territori no té, i sense aquest lideratge no hi ha una veu conjunta i forta, i sense una veu forta això és can Pixa. I així, no hi ha res a fer.