El 1996 José María Aznar va dir allò del català en la intimitat perquè necessitava els vots de CiU, però les concessions van anar força més enllà. Una que va afectar tots els espanyols fou la supressió del servei militar obligatori, la llavors famosa mili. El seu final va desagradar a molts polítics de diferents colors, que hi veien un instrument de consciència i cohesió nacionals, ja que durant quinze mesos joves de totes les províncies convivien a les casernes i a les tavernes i forjaven sentiments de comunitat. Aquesta era la convicció, encara que la realitat fos una altra i costés de trobar cap jove catalanista que es convertís al patriotisme de la rojigualda mentre vestia l’uniforme. Més aviat passava el contrari: haver d’aguantar una oficialitat de biaix preconstitucional i una suboficialitat que meritava l’adjectiu «xusquera» era una experiència capaç d’alimentar conviccions separatistes. El cert, però, és que molts polítics espanyols creien que eliminar-la promovia la disgregació, i tanmateix el nacionalista Aznar va empassar-se aquesta exigència i d’altres, com les de donar pista als Mossos en detriment de la Benemérita o eliminar els governadors civils, dues estructures bàsiques de l’Estat centralista. I diners, és clar. Gràcies al «pacte del Majestic» amb Jordi Pujol, Aznar va governar en pau i va guanyar les següents eleccions per majoria absoluta; llavors es va oblidar del català, va tancar l’aixeta de les concessions i va engegar una dinàmica de recentralització i turbopropulsió de Madrid que arriba fins els nostres dies. Això sí: la mili no va tornar.

Han passat gairebé tres dècades d’aquell «parlo català en cercles reduïts» i apareixen notícies de les concessions que el PP hauria ofert a Carles Puigdemont en converses discretes, inclosa la garantia de l’indult. Núñez Feijóo voldria disposar d’una alternativa moderada a Vox, i envia missatges soterrats que contradiuen les arengues públiques. S’empassaria el que fos per governar. I quan pogués faria marxa enrere, com Aznar. Algú en dubta?