Una de les moltes virtuts d’aquesta darrera revolta pagesa ha estat situar l’excessiva pressió burocràtica a la primera línia de les reivindicacions. Aquí la pagesia s’ha convertit, potser sense voler-ho, en portaveu de molts altres sectors professionals i socials. Perquè la paperassa (tant se val si és digital) roba temps i neurones al professorat, al personal sanitari, a les entitats o persones que sol·liciten una subvenció o una beca, a les empreses que pretenen cobrar un servei o producte licitat...

La paradoxa és que uns dels col·lectius més perjudicats per la interminable madeixa burocràtica són els mateixos polítics i funcionaris –els buròcrates!– que perden dies i paciència a seguir els llargs i feixucs procediments administratius. Un amic que ha estat alcalde vuit anys i que no ha volgut continuar em deia que si una cosa tenia claríssima és que no volia continuar a l’administració pública. N’havia acabat fins al capdamunt de barallar-se amb la rigidesa normativa i amb tots els filtres pensats per impedir abusos i corrupcions però que actuen, també, com unes manilles que fan molt difícil el què al carrer és bastant més fàcil.

Així doncs, si tothom, a banda i banda del taulell, n’està fins als nassos de tanta burocràcia, perquè no som capaços de reduir-la de forma significativa? Més enllà de la necessària millora (i reducció) de la normativa i els operatius, m’atreveixo a fer tres propostes genèriques.

La primera, impostos (més) progressius, serveis universals. De la mateixa manera que l’escola, la sanitat o el transport públics són d’accés igual per a tothom, sigui quina sigui la renda familiar, es podria fer el mateix amb moltes altres prestacions o serveis. Ajustar-se a les necessitats i condicions de cada persona és més just, en principi, però implica un esforç i temps de tramitació molt superiors que sovint no compensen. Un exemple reeixit: el val escolar, que suposa la mateixa quantitat per a tots els nens i nenes, permetent així una gestió molt més àgil, senzilla i barata. I un projecte pel futur proper: la renda bàsica universal, una aportació directa que substituiria moltes altres ajudes que ara requereixen un munt de tràmits i documentació.

La segona té a veure amb l’ètica col·lectiva. Si tinguéssim una mirada molt més crítica i exigent sobre el frau fiscal i la picaresca en general, no ens caldrien tants mecanismes de control de la despesa pública. Aquí fallem com a societat i ho sabem.

I la tercera té a veure amb la gran obsessió del segle XXI: les dades. És evident que disposar d’informació és útil per planificar i avaluar polítiques públiques, però això no es pot fer a base de convertir la ciutadania i el personal de l’administració en apèndixs informàtics dedicats tot el dia a omplir excels i formularis.

Sigui com sigui, malament el gestor públic que no tingui entre les seves prioritats la simplificació administrativa, i malament també el que us digui que posar-hi remei serà fàcil i ràpid.