«Unos llambordins», va dir en Núñez

Els llambordins arriben dijous al ple municipal de Manresa perquè el grup de Junts, a l’oposició, signa una proposta «per a la supressió de la utilització de llambordins de granit en les intervencions en l’espai públic». Vaig utilitzar aquesta paraula poc habitual en l’article de dimecres passat, per designar els petits blocs de granit que van ser durament criticats quan els van col·locar al paviment del Passeig de la República i ara podrien instal·lar-se al carrer de Santa Maria; això sí: ben arranats i sense fer nosa, segons el regidor d’Urbanisme. Tot esperant els arguments del debat de demà, avui farem una mica de divulgació lèxica i històrica.

Segons el diccionari normatiu, la paraula llambordí equival a llamborda, que al seu torn es defineix com «pedra forta, tallada en forma prismàtica de bon gruix, que s’utilitza per a pavimentar carrers i carreteres». Però si parlar de llambordins fa una certa gràcia és a causa de Josep Lluís Ñúñez, que la sèrie documental de TV3 ha posatd’actualitat. Un dia el llavors president del Barça va explicar unes millores a l’entorn del Camp Nou amb aquestes paraules: «En el exterior del estadio ustedes saben que cuando se llovía las lluvias quedaba en mal estado, se han puesto unos llambordins en todos los elementos comunes».

Des d’aquella cèlebre declaració, per a molts catalans escoltar la paraula «llambordins» equival a recordar la figura Núñez, que no deixava indiferent a ningú, igual com per a una certa generació parlar de llambordes evoca les barricades del Maig del 68 a París i un dels seus eslògans més cèlebres: «sota les llambordes, la platja!» (Sous les pavés, la plage!), que no va ser un crit espontani sinó encunyat per un activista estudiantil amb l’ajuda d’un expert en relacions públiques. A Manresa aquesta connotació més o menys insurreccional va donar lloc a la revista pluriactivista Llamborda i a l’emissora lliure Ràdio Llamborda, a principis dels anys vuitanta.

Es tiraran els llambordins pel cap, els de l’Ajuntament?