Qui miri vídeos al bus, que pagui el triple, si us plau

Carinyo. Tant el teu pare com jo et tenim en gran estima. Tens el cap molt ben posat (amueblado, va dir concretament i per ser més exactes) i sabem que no ets un eixelebrat» (no eres de esos, si ho posem com ho va dir textualment tot i que la frase pot tenir diverses interpretacions). «T’estimem molt i saps que sempre ens tindràs al teu costat». És més o menys el fragment d’una conversa que mantenia per telèfon mòbil una dona amb el que vaig entendre que era el seu fill durant un trajecte amb el bus urbà de Manresa. No sabeu la quantitat de temes que un pot arribar a sentir en aquests viatges. Pel context de la conversa vaig deduir que el fill en qüestió no passava un bon moment, però no sabria dir exactament per quin motiu. Vull dir que no sé si era qüestió de ruïna econòmica, un amor que no va acabar de rutllar, o vés a saber què. A continuació va sortir entremig de la conversa que un advocat els hi havia demanat, a la família, 300 euros per fer un tràmit que la dona considerava que era una gestió de no res . «Si per això ens cobra 300 euros, imagina’t», va continuar. O sigui, que la broma del carinyo meu els hi sortirà cara. Ho van sentir tots els passatgers, la majoria dels quals, educadament, van respondre amb el silenci. No us penseu que escolto les converses dels altres. Prou feina tinc amb mi mateix. Senzillament vas a l’autobús i la gent xerra per telèfon com si fos a casa seva. A mi, particularment, em molesta. Un altre cas. A la L-8, la Perimetral. Un dilluns al matí, una dona parla amb una tal Mari Carmen. Li explica que té mal a l’esquena, i que el metge li diu que això és perquè no s’asseu bé a la feina. No és que escolti el que diu, és que ho sento. El mateix dilluns a la tarda a la L1, la de La Balconada que em deixa justa tocar de la feina. Una altre dona li comenta a la seva interlocutora que no entén que el professor del seu fill li hagi dit que no tindran temps de fe tot el temari previst a final de curs. Apassionant. Ahir mateix, a la L8 la conversa va agafar un to més surrealista quan dues dones es van connectar al Whats per mantenir una vídeo trucada amb un senyor al qual li van retreure que feia molt temps que no sabien res d’ell. Qualsevol que ho va sentir va sospitar que aquí hi havia marro. Però vés a saber. Passàvem ja per la meva parada i em vaig perdre el final de la història. Quan tingui la temptació de continuar el viatge per saber com acaba us ho explico. Un apunt final: als qui miren vídeos sense auriculars, el viatge els hi hauria de costar el triple. Per la paciència dels viatgers que els envolten.