L’Amèlia, trenta-cinc anys ànima del Lledó

Espero que comparteixi el lector la conveniència de parlar de la berguedana Amèlia Alvera Pajares. Nascuda a Tetuàn, de pares andalusos, just quan ella tenia tres anys li tocà viure, conjuntament amb la seva germana Maria José, la infausta separació dels seus progenitors que implicà, nou anys després, que les dues menors vinguessin a residir a Barcelona en companyia del pare, policia armada. El tracte inadequat d’aquest envers ambdues filles determinà que Protecció de Menors resolgués anul·lar-li la tutela paterna. Així les coses, l’esforç formatiu d’Amèlia, primer a les Mercedàries i posteriors estudis administratius i un accelerat domini del català, li permeteren obrir-se camí en el món de l’estètica, sense oblidar els seus posteriors itineraris culturals europeus a Paris, Grenoble, Estrasburg, Marsella, Montpeller, etc.

L’actual i popular mestratge d’Amèlia en el món de la dansa lliure ens porta a evocar tres decisius contactes personals a Europa. El primer tingué lloc a la capital francesa a principis dels anys vuitanta, quan hi aterrà François Malkovsky, personatge aleshores encara desconegut procedent de Txèquia. Casat amb una cantant d’òpera, el portà a París l’afinada veu que ell posseïa i la vocació per incorporar-se al món operístic de la seva esposa. Però heus aquí que el seu projecte fou alterat per la sobtada circumstància de veure ballar i després contactar amb la llavors ja famosa Isadora Duncan, impulsora de la dansa lliure, que trencava amb les normes acadèmiques i exaltava els espontanis moviments corporals emanats de l’ànima i des de l’impuls musical.

Tal fou la influència de la Duncan sobre Malkovsky, que aquest, ja allunyat d’il·lusions operístiques, s’entusiasmà amb els encisos de la dansa lliure fins al punt d’arribar a crear el més prestigiós mètode pel seu aprenentatge. Segons aquest, la dansa neix d’un missatge musical generador d’un natural moviment humà, suma dels factors mental, emocional i físic, capaços d’expressar les emocions humanes alliberades de tota tensió física i fent que el moviment natural dels ballarins ens transmeti les emocions provinents de la música.

I arribem ja a la tercera connexió personal, que coadjuvà positivament a la consolidació de la dansa lliure a Catalunya. El lloc, Castellterçol i l’any 1988, amb la fructífera relació entre la nostra protagonista Amèlia Alvera amb Annie Garby, ballarina de la ciutat francesa de Dijon i destacada alumna que fou del gran Malkovsky. L’aprofundida i entranyable relació entre ambdues, donà lloc a l’excel·lent integració d’Amèlia a l’art del que parlem a través de la seva immediata i decisiva cooperació amb l’«Associació Catalana de Dansa Lliure» de la que tant s’enorgulleix.

L’emotiva imatge de l’any 1988 que acompanyem a l’article, mostra la pista del llavors ja inaugurat Parc del Lledó de Berga amb la muntanya de Queralt al fons, lluint la primera i solemne dansa organitzada per aquesta Associació sota els auspicis d’Amèlia Alvera. L’entitat exhibeix aquesta instantània, com a símbol identificador, en la seva primera plana publicitària.

Però el que no podem oblidar els berguedans és la pertinaç exemplaritat d’Amèlia Alvera, que des d’aquell any, durant 35 anys seguits i amb vocació de futur, s’ha mantingut ferma com a autèntica ànima del parc del Lledó, com a escenari dels cursos de dansa lliure en nom i sota la responsabilitat de l’esmentada Associació, sovint acompanyada per altres mestres europeus.

Pels vells coneixedors de la història del Lledó perdura encara el record dels primers anys de vida del seu amfiteatre, marc que fou d’esdeveniments culturals que emplenaren la graderia i que s’han esvaït al llarg del temps. La revitalització artística allà implantada per obra i gràcia de l’Amèlia Alvera, més enllà del seu innegable pes testimonial europeu, entranya tot l’impuls promotor d’altres iniciatives berguedanes, a banda d’un just homenatge popular per ella tan ben merescut.