L’edifici de cal Jorba com a símptoma

Les ciutats són el que es veu i el que no es veu. I com passa amb les persones, abans de jutjar-les se les ha de conèixer, és ben cert, però la primera impressió sempre és important, i en aquest sentit, la que algú es pot endur de Manresa quan mira la façana de cal Jorba no pot ser més lamentable. Aquest 2024 farà deu anys que hi van instal·lar aquella xarxa que havia de ser provisional, i allà es manté, sense cap cartell que indiqui una data d’acabament de les obres. Més que res perquè encara no se sap quan començaran ni si pensen fer-les algun dia.

Tal com explicava aquest diari el setembre passat, aquella malla que fa tanta pena de veure la hi van col·locar l’estiu del 2014 després que caigués una part de l’ala d’una de les àligues que coronen aquell edifici, i com a precaució davant possibles nous despreniments. Era el que tocava i hem de pensar que es va actuar correctament i amb diligència, però tothom s’imaginava que era un pegat d’urgència i no pas una solució a perpetuïtat. I allà segueix, sense que l’ajuntament prengui cartes a l’assumpte, ignorant aquella potinada i mirant cap a una altra banda, si és que per aquella zona hi ha alguna cosa, fora de l’antic edifici on hi havia la Caixa de Pensions, que faci goig de mirar.

Fa anys, quan la gent encara comprava postals, després de la vista de la Seu i la del Pont Vell amb la Cova al fons, la imatge de Sant Domènec, presidida per la imponent façana dels magatzems Jorba era, segurament, la més venuda i la que millor representava Manresa. Aquella construcció d’art-déco era tot un orgull per als manresans, i encara que sigui una obra privada, tots ens la sentíem tan nostra com si fos la seu de l’ajuntament. Actualment provoca vergonya aliena. Perquè encara que ja no sigui fotografiable segueix sent un emblema. Un emblema que ara s’ha reconvertit en una representació visual de la decadència d’aquesta ciutat, de la seva deixadesa i de la deixadesa dels que la governen, que s’omplen la boca amb grans projectes mentre ignoren l’estat de degradació d’aquell edifici i de tantes altres coses que en un temps no gaire llunyà van brillar i que ara presenten un estat deplorable.

Restaurar una de les nostres insígnies arquitectòniques no crec que requereixi un esforç tan gran com construir les piràmides d’Egipte, ni tampoc una inversió inassumible, però falten ganes i falta de tot. L’orgull de ser de Manresa ja s’ha perdut fa anys i no el recuperarem restaurant cal Jorba, però encara podríem fer l’intent de salvar la dignitat.