Això de la C-55 va per molt llarg

Potser perquè l’hivern rescalfat em torna pessimista, sospito que la C-55 de Manresa a Abrera no es desdoblarà ni a curt ni a mig termini, entre d’altres raons perquè des d’aquesta setmana es pot anar al Baix Llobregat i a la Barcelona sud per l’autopista C-16 i la B-40 que ha entrat en servei entre Viladecavalls i Olesa. La nova autovia no és gens bona per a les demandes bagenques de quatre carrils a la carretera de la vergonya.

Fa 25 anys que el Parlament de Catalunya va reclamar el desdoblament per primera vegada. Sense fixar terminis, és veritat, però igualment s’haurien incomplert. M’ensumo que la insistència comarcal en la reclamació anirà rebent allargues i bones paraules buides fins que un any o altre acabarà la concessió privada de l’autopista, fins i tot si no se n’avança el rescat, i quan la data s’apropi els diran: no cal començar el desdoblament de la C-55 perquè d’aquí a que s’acabessin les obres ja disposareu de l’autopista gratuïta.

Em temo que aquest serà el capteniment del Govern de Catalunya sigui quin sigui el seu color polític. Una cosa és que les agrupacions locals dels partits s’esgargamellin pels interessos comarcals i una altra que les direccions nacionals diguin que sí a tot el que demana el senyor Territori. Tant si governa un partit contrari als cotxes i a l’asfalt com si ho fa un amant de les excavadores i les formigoneres, no voldran que des d’altres comarques els diguin: per què a Manresa tindran autopista i autovia i nosaltres una carretera estreta?

Com és que els polítics comarcals insisteixen a exigir el que saben que no poden obtenir? Potser perquè estem instal·lats en una cultura política que no premia qui més fa sinó qui més reclama. S’aplaudeix la reivindicació ambiciosa i se li perdona tot a qui alça la pancarta més amunt. Quan no assoleix l’objectiu no ens n’adonem, perquè ja fa dies que n’ha engegat un altre capaç d’ocupar tota la nostra atenció.

Com deia Scarlett O’Hara, demà sempre serà un altre dia.