De quan teníem "llistin telefònic"

En una mostra d’habilitat sincronitzada fora del que és corrent en mi, m’he enganxat un dit de la mà amb la porta del meu cotxe mentre amb l’altra mà, també meva, empenyia amb força la porta per tancar-la. I tant que la vaig tancar! No puc descriure amb paraules ni amb onomatopeies el mal que fa quan t’enganxes els dits amb la porta. Si la porta és de cotxe ja ni t’explico i si qui tancava la porta eres tu mateix aleshores la situació és de no entendre res. Em torna a fer mal només de recordar-ho.

Si ho volgués fer expressament no me’n sortiria, segur, perquè cal ser molt hàbil, però molt, i anar molt ben sincronitzat amb tu mateix per posar les dues mans, en el mateix instant, allà on no toca. Una empenyent i l’altra esclafant-se. Conseqüències: D’entrada... estupefacció, suor freda, mil renecs, sang freda, una sangonera i corrents cap a urgències. Dues hores d’espera, res a dir, i tres punts molt ben posats al dit. Els tres primers punts de la meva vida, tot sigui dit de passada. La segona conseqüència és més indolora, però fa més mal. El dit fora de combat per uns dies és el dit escollit per usar d’empremta digital. Ara no en tinc. Digitalment, no puc fer segons quines gestions i, per tant, digitalment no existeixo. Tinc dos o tres dispositius que faig servir cada dia i que funcionen amb l’empremta que ara no tinc.

És greu, doctor? No, només és una putada i serà només uns dies. Si fossin gaires més, ho reconec, entraria en crisi existencial. Sense empremta digital no puc operar digitalment segons on i això em sembla un daltabaix. Mira que m’he tornat imbècil.

Mentre buscava la manera de sortir airós d’aquest mal pas tan essencial sense el qual no puc viure, m’ha vingut al cap d’on vinc: vinc d’una era on els telèfons eren fixes i escassos i que per trucar a algú de qui no tenies el telèfon, Telefònica enviava a tootes les cases d’Espanya dos "llistins telefònics" –dos totxos gruixuts com totxos– on sortien els telèfons de tothom amb el seu nom i cognoms. Això sí, en lletra molt petita. Mira que m’havia fet un fart de buscar gent a qui trucar! Això sí, tot molt ben ordenat, tant que et permetia trobar-los de seguida. Enriu-te’n de Google. Tots sortíem al llistin.

Això ho explico als meus fills i no s’ho creuen, es pensarien que el mal al dit m’ha afectat el cervell. Només de pensar que a cada casa hi havia un "llistin" i unes "páginas amarillas" el cap em fa un sotrac. Res, doncs això, que hem superat això i no sé si me’n sortiré sense empremta digital. Estic fatal. Abans de marxar, l’últim que tanqui la porta... però que vigili en fer-ho.